Aprendre és fàcil professor?

Si fem una ullada al diccionari.cat d’aquest verb, aprendre, sabrem que significa adquirir la coneixença, la pràctica (d’alguna cosa) amb l’estudi, l’atenció. Aprendre l’italià. Aprendre de memòria. Aprendre a parlar, de parlar. Aprendre de lletra.

Si anem a la recerca del mot aprenentatge, podrem llegir que fa referència a l’acció d’aprendre.

Pels educadors i educadores socials, psicòlegs i ensenyants és l’exercici que produeix els mòduls de comportament o els trets de personalitat no atribuïbles a la influència exclusiva de l’herència genètica.

Per la sociologia és el procés pel qual un individu, un grup o una col·lectivitat adquireixen trets o complexos culturals, tals com el llenguatge, els prejudicis, les normes, les creences, les regles de conducta.

El que tots sabem és que l’aprenentatge es genera a través de la relació establerta entre una informació nova i l’anomenat bagatge de coneixements establerts en l’estructura de la capacitat de conèixer d’una persona, per contrast a l’aprenentatge repetitiu o memorístic.

Ara bé, quan parlem d’aprenentatge, hem de fer-ho tenint uns conceptes en consideració com ara, l’experiència en la pràctica d’alguna cosa, en la participació de qualsevol cosa, que ens permetrà l’adquisició de la coneixença.

La coneixença de qualsevol cosa adquirida per l’ús, per la pràctica, per la participació i per la coneixença de les coses, bé sigui per una realitat o la que adquirim al llarg de la nostra vida.

En resum, un conjunt de coneixements, de vivències, etc., que ens arriben sobre la realitat externa o sobre nosaltres mateixos.

Després de llegir a Michael Domjan, un psicòleg americà, en la seva obra “Principis de l’aprenentatge i la conducta”, sabem que l’aprenentatge és un canvi persistent en els mecanismes de conducta que implica estímuls i respostes que resulten de l’experiència prèvia amb aquests estímuls i respostes.

A més a més, sabem que és molt important ser conscients del que sabem, del que necessitem aprendre, de com ho podem fer i de quines eines disposem per aconseguir-ho.

També que curiosament una de les finalitats educatives més importants per a tots i totes nosaltres és la que s’ha d’optimitzar l’ús dels diferents recursos per informar-se, per aprendre, per comunicar-se i per resoldre les situacions reals d’una manera eficient.

Els educadors i educadores socials sabem que hem de procurar que els infants i joves puguin trobar, gestionar, avaluar i comunicar la informació utilitzant tots els mitjans que tenen al seu abast, sobretot amb curiositat, amb interès i amb un esperit crític.

El més interessant i necessari serà saber si han assolit unes competències bàsiques per saber que la capacitat d’autoaprenentatge és una habilitat que els serà útil llarg de tota la seva vida i que està sempre vinculada a les habilitats informacionals.

També sabem que hi ha també qui defensa que necessitem que allò que hem d’aprendre ens desperti alguna emoció perquè es fixi en el nostre cervell i aprenguem.

Quan sentim parlar d’un aprenentatge actiu, hom creu que es basa en les seves vivències per tal que sigui significatiu. Serà, doncs, partint d’un entorn més proper per a ells i elles i de les seves experiències, quan els infants aprenen a utilitzar diferents procediments i a desenvolupar diverses capacitats que els ajuden a fer sòlids els fonaments del seu procés d’aprenentatge, en definitiva, del seu procés de creixement personal.

Cal considerar que els processos d’aprenentatge es fan des de dins, seguint un procés de maduració des del mateix infant en la seva relació amb l’entorn.

Aleshores ens hem de preguntar sobre com podem afavorir aquests processos en les diferents etapes i què passa quan volem accelerar aquest procés sense respectar els ritmes individuals?

Hem de saber, doncs, com es desenvolupa el pensament i les eines principals que tenen els infants per aprendre, com ara de la seva pròpia autonomia, el seu interès, la seva voluntat, la investigació, la imitació i la imaginació...

Observem diàriament com els infants van adquirint noves habilitats, com desenvolupen i van madurant les seves pròpies capacitats per les moltes i diverses experiències a conseqüència de la seva interacció amb l’entorn.

Sabem, doncs, que l’experiència motriu serà la porta d’entrada al seu desenvolupament personal, social, emocional, afectiu, cognitiu…

En la nostra observació deduïm que és en la convivència familiar on s'inicia l'educació dels infants i es realitzen els primers aprenentatges.

És posteriorment, quan els infants entren en el món escolar, on aquesta responsabilitat es comparteix.

Ens cal doncs una relació més estreta entre l’escola i la família, un vincle, per aconseguir que les nenes i els nens tinguin tot el suport i l’acompanyament coherent i eficaç pel seu desenvolupament personal i social.

Sabem també que l’experimentació és un dels mecanismes bàsics d’aprenentatge des del naixement. S’han de manipular els objectes i els materials per ajudar els infants a descobrir les seves qualitats i propietats.

Són aquests coneixements, els que originàriament pertanyen a la física, la matemàtica, la biologia, etc., els que els han d’ajudar a entendre el món que els envolta.

Hem de saber i acceptar que l’aprenentatge és per a l’infant una qüestió de vivències, aprèn a partir de l’experiència directa, de les sensacions físiques, de tot allò que li arriba pels sentits.

La necessitat que té d’entendre el món que l’envolta és el que el fa explorar allò que té al seu abast, així doncs, mirar, tocar, llençar, agafar, olorar, escoltar són mecanismes que l’ajuden a relacionar-se. L’infant esdevindrà així una persona competent i capaç d’investigar, observar i aprendre d’allò que viu si reconeix les característiques dels objectes, els distingeix, es coneix a ell mateix, pot veure quines reaccions segueixen a les seves pròpies accions…

Cal entendre també que l’aprenentatge esdevé un procés que deriva de la pròpia experiència. Hi ha un desig d’investigar, la necessitat de conèixer, de tocar i de sentir, la seva manera de ser, de pensar i d’interpretar l’entorn, això provoca que aquesta sigui una experiència única i significativa per a cada infant.

Tenint en consideració que no hi ha dos infants iguals, per tant, tampoc hi ha dos aprenentatges iguals.

Finalment, no podem perdre mai de vista que l’infant ha de gaudir d’aquestes experiències per tal que siguin motivadores i profitoses. I serà decisiu i necessari que coneguem les necessitats evolutives i maduratives dels infants amb els quals ens relacionem, com a pares, mares, docents i educadors.

Depenent de les seves necessitats i dels seus interessos, farem propostes que els provoquin una reacció de descoberta obrint tots els camins possibles.

“El que hem d’aprendre ho aprenem fent-ho”, ho va escriure Aristòtil un filòsof grec del 384 aC-322 aC.

Joan Rodríguez i Serra és educador social ( joanr.educadorsocial@gmail.com)