Contra el feixisme: una lluita d’actituds, estructures i cultura viva

Vivim en temps convulsos. Els discursos d’odi s’escampen per les xarxes i els mitjans, i el feixisme no només ressorgeix, sinó que arriba a governar, promovent la repressió, l’armamentisme i la tensió internacional. Però, darrere d’aquests governs, hi ha un poder més gran: les grans corporacions i el capital global, que han segrestat l’economia i condicionen les decisions polítiques en funció dels seus interessos.

El feixisme no neix del no-res. Es nodreix de la por, la desinformació i la frustració d’una societat que se sent desorientada. Quan la gent veu el futur incert, quan la desigualtat augmenta i les institucions semblen llunyanes, els discursos simplistes i autoritaris guanyen força. Però cal anar més enllà: aquest sistema no és un accident, sinó una conseqüència d’un model econòmic basat en l’acumulació de riquesa per part d’una minoria mentre la resta de la població lluita per sobreviure.

La concentració del poder econòmic en mans de grans corporacions ha convertit la democràcia en una il·lusió. Els governs, en lloc de servir la ciutadania, es troben atrapats pels interessos del gran capital, que dicta polítiques econòmiques, impulsa guerres per control de recursos i privatitza drets bàsics com la sanitat, l’educació i l’energia. La política, en molts casos, s’ha convertit en un simple instrument al servei d’aquestes grans fortunes, i el feixisme és l’eina perfecta per mantenir aquest statu quo: divideix la població, genera enemics ficticis i impedeix que la gent s’organitzi per exigir un canvi real.

Desfer el nus: la importància de la distensió

Davant del feixisme i la repressió, la primera reacció sovint és l’enuig, la ràbia i la confrontació directa. Però la història ens ensenya que quan estirem massa un nus, aquest es fa més fort. La tensió porta més tensió, i el conflicte esdevé una espiral sense sortida.

El feixisme es combat amb fermesa, però també amb intel·ligència i arguments. Hem de generar espais de conversa, desacreditar els discursos d’odi sense caure en la mateixa agressivitat. Això no vol dir renunciar a la lluita, sinó canviar d’estratègia: en lloc d’alimentar la polarització, hem de generar distensió i espais on la gent pugui qüestionar les seves pròpies creences sense sentir-se amenaçada.

L’economia social i local com a eina de resistència

Però la resistència no pot ser només política i discursiva: ha de ser també econòmica. El model actual ens fa dependents de les grans multinacionals i ens treu sobirania com a comunitats. Hi ha alternatives reals i viables:

- Fomentar les cooperatives i les empreses de l’economia social, que posen les persones al centre en lloc del benefici privat.

- Reactivar el teixit productiu local, impulsant petits productors, comerç de proximitat i models de consum responsable.

- Recuperar sobirania alimentària i energètica, apostant per la producció ecològica i comunitària en comptes de l’agroindústria i els oligopolis energètics.

- Crear xarxes d’intercanvi i moneda social, alternatives als circuits financers tradicionals dominats pels grans bancs.

Quan una comunitat té control sobre la seva pròpia economia, es redueix la precarietat, la por i la vulnerabilitat, que són el caldo de cultiu del populisme autoritari.

Un exèrcit no violent: l’art i la música com a armes de canvi

Però la resistència no pot ser només econòmica i política: ha de ser també cultural. Cal activar un "exèrcit no violent" en què les armes siguin instruments musicals, pinzells, poesia i teatre. L’art és una eina potent de transformació social, capaç de generar esperança, cohesió i canvis reals.

Una iniciativa senzilla, oberta i constant podria ser la creació de Cantades Populars pel Planeta i la Pau tots els dijous en espais públics de pobles, barris i ciutats. A Vilanova i la Geltrú ja vam començar a l'inici de la guerra d'Ucraïna i seguim cada setmana. Aquests espais de trobada són molt més que concerts: són una acció pedagògica, una demostració de comunitat i una manera de recuperar l’espai públic per a la ciutadania. Quan la gent canta junta, es genera un vincle de confiança i s’enforteix la consciència col·lectiva.

A més de la música, cal promoure demostracions artístiques de carrer: murals, teatre popular, poesia en espais oberts, accions creatives que interrompin la rutina i recordin a tothom que un altre món és possible. La cultura no només expressa idees, sinó que les materialitza en experiències, en vivències, que poden transformar la manera com la gent veu la realitat.

Construir el canvi des de baix

El feixisme no es combat només amb consignes, sinó amb un compromís diari i constant. No podem esperar que el canvi vingui de dalt, cal construir-lo des de baix, des de la comunitat, des dels carrers i des de l’economia quotidiana. Els petits esforços, les petites decisions de cadascú són importants, totes sumen, encara que puguin semblar insignificants… el mar és ple de gotes d’aigua.

Si volem un món més just, no n’hi ha prou amb oposar-se al feixisme: hem de construir una alternativa real basada en la cooperació, la sobirania, la cultura viva i el bé comú. I aquesta alternativa ha de ser festiva, creativa i oberta a tothom. La millor manera de derrotar l’odi és omplir el món de bellesa, esperança i diàleg.