Natura: us o abús

Fou un llibre mític dels anys 80. Naturalment entre la gent que, per afecció o per carrera, estimàvem la natura que ens envoltava i que ens enfrontàvem, sota la batuta virtual d’en Ramón Margalef, a les primeres malifetes dels humans en l’entorn natural, exemplificades en el Garraf per la gran mortaldat de peixos amb que un dia ens vàrem despertar al pantà de Foix, però amb molts altres exemples arreu dels Països Catalans. Perquè, convé també tenir-ho present, eren temps de Països Catalans.

El llibre ja plantejava problemes com la desforestació o l’abandó de les tasques agrícoles derivada de la creixent industrialització del país. Naturalment, apuntant solucions o línies d’acció per minimitzar els impactes de l’acció humana sobre la natura.

Ara, amb la calor que ens està castigant aquestes darreres setmanes i els incendis que han assolat la nostra geografia, el tema ha revifat. Bombers que es queixen de manca de recursos, zones que viuen amb l’ai al cor tot i ser, en principi, llocs idíl·lics on gaudir de la natura, pagesos que veuen com els seus esforços per mantenir el patrimoni agrícola, tot i la suor esmerçada, se’n poden anar a norris per culpa d’un imprudent, una casualitat fatídica o un fenomen natural imprevisible. I, naturalment, ara comencen a sortir els alarmistes que ho donen tot per perdut. I, el que és encara més greu, que cada vegada son més escoltats per la ciutadania.

No serè jo qui negui la gravetat de la situació actual amb l’incendi del Pont de Vilomara que ha cremat 1000 hectàrees en sis hores. Però m’agradaria recordar que quan, a principis dels anys 90 del segle passat, vàrem patir el gran incendi del Bages centrat a Sant Mateu de Bages i la serra de Castelltallat, tothom es va posar d’acord en jurar i perjurar que desgràcies com aquella no es tornarien a produir mai més. Que tothom posava el crit al cel pel perill afegit de les urbanitzacions escampades pel territori sense massa control mentre reclamava, ja aleshores, una major vigilància sobre el territori, passant els neulers als agents rurals que, des d’aleshores, han fet tot el que han pogut i més per evitar catàstrofes com aquesta que estem patint.

Perquè des de les instàncies polítiques, durant tots aquests anys, probablement han oblidat allò que bombers, rurals, pagesos i gent de la natura porten molts anys dient. Que les desgràcies de l’estiu s’han de evitar amb les accions de l’hivern. Naturalment, sense oblidar les accions de l’estiu. I també incorporant accions permanents que estiguin presents els 365 dies de l’any. Els que tenim jardí, no esporguem les plantes a la tardor i la primavera? Els que teniu hort, no planteu les llavors a la primavera? Però, al mateix temps, uns i altres, no reguem les plantes, com a mínim, un parell o tres de cops a la setmana?

Doncs això és el que caldria fer en aquest hort/jardí que anomenem Catalunya i que hem posat a les vostres mans perquè el gestioneu el millor possible.

Ja fa temps que s’està denunciant la desertització a molts nivells de tot allò que no son ciutats d’una certa mida mínima. Catalunya, poc a poc, va esdevenint un desert agrícola, ramader, humà i assistencial. Mentre allò que anomenem eufemísticament “natura”, no para de créixer (cosa en principi lloable) però en unes condicions cada cop més precàries i, per tant, més perilloses. Perquè el canvi climàtic, amb el progressiu rescalfament, fa dels sotaboscos una amenaça cada cop més gran per aquesta natura.  

I no s’hi val a culpar la natura de tot plegat. O potser quan arriba el temps dels bolets no anem a trepitjar i remenar el sotabosc cada cap de setmana? O no fem de les caminades pel bosc el paradigma d’aprofitament de la natura oblidant que a molts territoris que caldria preservar, hi posem zones d’aparcament?

Oi que no deixem el futur del nostre jardí o hort en mans de la pluja que arriba quan arriba? Doncs perquè les autoritats no comencen a fer el mateix amb aquest bé tan preuat que és la natura i de la qual, des de fa tants anys, usem i, sobretot, abusem.