Estàvem avisats

Estàvem avisats. El foc que va produir-se a mitjans de mes al Pont de Vilomara, Navarcles, Sant Fruitós etcètera va ser un foc que potencialment tenia un poder destructiu enorme segons expliquen els experts, bombers i estudiosos dels fenòmens dels grans incendis forestals.

Les imatge després de que passin les flames destructores son realment esfereïdores, destrucció arreu, arbres calcinats, i tot el que es posa al davant enrunat.

I en aquest incendi sense produir-se sortosament cap desgràcia personal si que hi ha hagut famílies que han perdut casa seva i tot el que hi tenien. Evacuacions ràpides davant l’avanç inexorable de les flames que fan marxar a les persones amb el que portaven posat i poca cosa més i amb l’angoixa de ves a saber el que pot arribar a passar.

I el que ha passat és que algunes de les cases de les urbanitzacions que estaven en al línia del foc van quedat destruïdes. Lamentable, però segurament previsible. Perquè més enllà de que tinguessin les obligades franges de seguretat desforestades de protecció la magnitud del foc era incontrolable.

Amb tot, ara, s’ha generat el debat sobre si cal reconstruir en aquestes zones. És un debat interessant i encara és mes interessant que es posi damunt la taula altre cop el debat sobre el futur de tantes urbanitzacions que es dibuixen en el territori.

I encara m’ha sorprès -i cal dir que positivament- que a aquestes alçades TV3 fes un reportatge, a rel dels incendies del Pont de Vilomara del problema que podien significar les urbanitzacions que envolten algunes ciutats o territoris. I que algun diari d’abast nacional repliqués el tema amb molta informació.

Sorprès perquè aquest és un problema que ve de molt lluny generat els anys seixanta i setanta amb l’especulació salvatge de propietaris i promotors que es van vendre els terrenys que ja potser no donaven prou i les van urbanitzar sense cap mena de permís ni legalitat urbanística. Per exemple a Vilanova i al Garraf, el nostre territori, hi ha censades al voltant de 80 urbanitzacions. I no totes estan en les mateixes condicions n’hi ha que a mesura que ha passat el temps han obtinguts millores notables tot i estar en una situació urbanísticament precària, mentre d’altres han anat perdent qualitat i avui voregen una certa marginalitat que hauria de preocupar i segur que ja ho fa, a l’autoritat competent. I, encara, en altres indrets conviuen les dues característiques .

El terme  municipal de Vilanova i la Geltrú és un territori que ha sofert al llarg de forces anys les conseqüències de les parcel·lacions fetes de manera fora de llei però “consentides” al llarg del anys seixanta i setanta i potser encara als vuitanta amb menys intensitat. Fos quina fos la qualificació del terreny es senyalaven les parcel·les, es venien i es començava a construir. Ni importava que algunes d’elles estesin en lleres de torrents i rieres, que els desnivells fossin exagerats o que la seva superfície no donés per gaire més que per a barraques. La necessitat de moltes persones de tenir espais fora de les ciutats, bàsicament els cinturons industrials, va fer que els territori del Garraf, la nostra pròpia ciutat quedés clapejada de construccions que sense àmbit de legalitat van conformar veritables nuclis residencials -de segona residència- sense cap mena de serveis, perquè no era possible donar-los des de la legalitat i perquè en un principi la pròpia edat dels usuaris era aquella en que tot deu ser perfectament suportable.

Tot això que és conegut ja va ser denunciat a l’any 1977 per Joan Virella en un extens article al Setmanari de Vilanova, sobre el que podien significar aquelles edificacions pels possibles inconvenients pel desenvolupament de la ciutat. Joan Virella identificava quines eren les urbanitzacions que envoltaven la ciutat i en feia una descripció força clara de la seva situació. Els treballs previs al Pla General també les identificava i les classificava en funció de la seva possible integració a la ciutat amb una urbanització clara i ben formada.

Però també cal dir que en tots els mandat municipals des de l’any 1979 només dues urbanitzacions han estat més o menys arranjades, amb les dificultats que això comporta.

Perquè incorporar a la ciutat alguna d’aquestes urbanitzacions més enllà del propi procés urbanístic, carregat de problemes estructurals, configura un doble imaginari. Per un banda els propietaris comencen a pensar en interessos de l’administració, en presumptes enganys, en acusacions d’especulacions que es verbalitzen de manera directa o implícita, que se’ls cobra més del que toca, desconfiances brutals, acusacions infundades i interesso urbanístics personals, mai demostrats, dels responsables de les administracions i altres coses semblants. Tot això oblidant com van aparèixer aquestes urbanitzacions i sota els paràmetres en que es van construir. I, per altra banda, per part de qui té l’obligació d’urbanitzar també es crea un clima en que, sabent que els objectius són positius i compartits, es converteix en un procés que és afeblidor políticament i sorprèn, també, la virulència i la falsedat d’algunes acusacions amb el consegüent cansament i/o desgast personal. En definitiva és tracta d’un procés altament difícil però necessari d’afrontar.

I generen problemes de caire social.

I sí són un perill, com ara hem vist, pels incendis i generen problemes més que evidents.

Però parlar-ne ara també és oportú.

I qüestionar de nou un model denunciat pels ajuntaments fa molts anys.

Potser és un recordatori però m’ha sonat a aquella vella i coneguda olor que mai s’acaba.

El municipalisme va maldar durant anys perquè el govern d’aquest país reconegués que existia una situació que requeria un esforç important i que alguns municipis no podien assumir en la seva totalitat pels costos que generava i sobretot, perquè l’avançament de diners per fer les obres suposen un gravàmens massa gros per algunes hisendes municipals. El govern de la Generalitat va estar en el seu moment amatent a les necessitats del territori, si  primer va ser al Llei de Barris que afrontava les necessàries renovacions urbanes després amb l’avantprojecte de Llei sobre “Millora d’urbanitzacions  amb dèficits urbanístics” que va impulsar el conseller Joaquim Nadal es posaven les bases per resoldre i legalitzar alguna d’aquestes urbanitzacions.

Hi ha, doncs, un marc legal que em sembla que s’ha utilitzat ben poc.

I també caldrà prendre decisions doloroses per alguns propietaris que mai podran legalitzar la seva propietat.

No és fàcil resoldre el tema però tampoc hi hem vist massa voluntat.

Només amb mesures radicals difícils d’entomar es resoldrà part del problema.  

Però ara que s’ha posat desgraciadament, a rel de l’incendi del Bages, de nou el tema damunt la taula seria millor no deixar-lo altre cop.

Cert que només quan comença a tronar invoquem a Santa Bàrbara. I escoltem reiteradament el ja tòpic de que els incendis s’han de prevenir a l’hivern tenint cura dels boscos, doncs també a l’hivern parlem a fons d’urbanitzacions i  veure com resolem els problemes que poden comportar.