A propòsit d’unes flors

En el seu Diccionari de símbols, Juan Eduardo Cirlot diu que el «descans setmanal» és una imatge temporal del Paradís, com en termes geogràfics ho són les «illes benaventurades», els «eldorados», etc. Hi podem afegir: utopies i profecies d’un món millor són projeccions mentals d’aquest Paradís anhelat i del qual sembla que la psique humana en té un record perquè un dia el vam perdre. La caiguda de l’estadi paradisíac és un fet traumàtic per a la humanitat des que va adquirir consciència d’aquesta pèrdua.

Els jardins botànics són expressions de l’art de modelar la Naturalesa. Una imatge simbòlica del Paradís perdut que s’expressa en el món botànic és el laberint. Una imatge simbòlica del Paradís interior on es respira la benaurança són els jardins tancats situats al centre dels claustres o en patis interiors de les cases. En aquests jardins amb petits arbusts i herbes aromàtiques i medicinals, hi abunden les flors. Aquests jardins -naturalesa domesticada- són una imatge del Paradís amb el que és bo i bell. En les diverses èpoques històriques i culturals que ens han precedit, s’han considerat els jardins i les seves plantes i flors com a expressions de les virtuts de l’ànima. Jardins i flors com a exemples, doncs.

Però la creativitat humana va més enllà com quan Mercè Rodoreda va crear un jardí imaginari amb flors inventades, no necessàriament ni belles ni bones. Les flors imaginades de Rodoreda, flors oníriques que semblen sorgides de la nit de l’inconscient, no obstant això es ‘personalitzen’ en actituds que reflecteixen la condició humana, una cosa així com les faules d’animals d’Isop, Llull, La Fontaine. Les faules de Rodoreda són faules botàniques i, tal com estan descrites, el lector ‘veu’ aquestes flors amb les seves qualitats i defectes. Flors amb personalitat, les flors imaginades de Rodoreda són també formes pictòriques. No oblidem que l’escriptora hauria pogut ser una pintora remarcable si hagués perseverat en aquest camí.

Al llibre Viatges i flors, publicat l’any 1980, i que va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana, Mercè Rodoreda hi va publicar Flors de debò, un recull de flors imaginàries que, en ser escrites, anaven esdevenint flors de debò. Són flors insòlites, estranyes, que només es poden reconèixer per la descripció que l’escriptora en fa: una descripció que atenyen les profunditats de la psique i que, com hem dit, es revelen de manera pictòrica. És aquest doble aspecte el que va atraure l’artista Camil·la Pérez Salvà quan en aquells dies de confinament de la pandèmia va iniciar l’elaboració de les aquarel·les que interpreten de manera creativa la singularitat de les flors de Mercè Rodoreda. Contemplar les expressions florals de les flors creades per Pérez Salvà a tot color i formes sorprenents, meravella tan bon punt obrim aquest llibre-àlbum que és A propòsit d’unes flors, de Camil·la Pérez Salvà i Nati Soler Alcaide, publicat amb cura editorial per Ònix Editor.

I és que les flors sorgides dels pinzells de Camil·la Pérez Salvà van atraure com un imant la imaginació literària de Nati Soler Alcaide, qui, amb inventiva frondosa i traça narrativa molt propera a la poesia, com quan les flors esclaten a la primavera, va escriure la ‘veu’ amb què parlen, i senten, les flors de debò de Rodoreda i les flors de debò de Pérez Salvà. Sinergies creatives elevades al cub quan s’hi afegeix l’escolta de les peces musicals creades per la compositora Carlota Baldrís Rafecas a propòsit de cadascuna de les flors de les flors pintades de Pérez Salvà i les escrites de Soler Alcaide.

Però hi ha més. Les flors destil·len perfum. En la publicació, aquest aspecte sensible és obra de la perfumista Esperança Cases Prats que ha elaborat un conjunt d’aromes deliciosos que deixen un record olfactiu a les mans i al cervell, un aroma personal per a cada flor creat de manera natural que expressen, com la música, allò que de subtil té aquest treball conjunt de Camil·la Pérez Salvà i Nati Soler Alcaide, obra que es complementa amb un audiovisual de Pep Vinyes, director del Grup de Teatre Inestable del Vendrell.

Mercè Rodoreda va compondre a poc a poc, un dia una, un altre dia una altra, les seves Flors de debò en els seus dies solitaris i meditatius al seu exili de Ginebra. L’escriptora va escriure un fantàstic jardí floral que expressa un jardí imaginari, no pas un paradís perdut sinó un espai on poder dir el que potser en altres àmbits no podia dir, d’aquí ve l’hermetisme d’alguns dels seus escrits, com les Flors de debò. Ara, al cap dels anys, les flors inventades de Mercè Rodoreda han inspirat A propòsit d’unes flors, de Camil·la Pérez Salvà i Nati Soler Alcaide, un treball que s’ha volgut multidisciplinari que interroga, meravella, complau i embolcalla els lectors amb la seva serena bellesa.