L’estrany és sempre l’altre

Amb gosadia intel·lectual, amb consciència cívica i humanística, i amb saviesa narrativa, l’historiador, periodista i escriptor Joan Esculies (Manresa, 1976), a Un veí ben estrany (Edicions de 1984) ha acarat un tema d’actualitat i de gran calat que ateny tant l’àmbit social com el metafísic: l’estranyesa que provoca l’altre.

En sentit genèric, l’altre sempre és l’estrany fins que no es coneix i encara sempre ens pot donar alguna sorpresa. Com també ens podem donar una sorpresa a nosaltres mateixos quan ens topem amb l’altre i la reacció que l’estranyesa ens provoca: a vegades bona química, a vegades franc rebuig, a vegades indiferència, i moltes més vegades ens provoca perplexitat perquè no sabem com discernir ni avaluar l’impacte que ens causa la seva presència.

En un sentit concret de l’estranyesa, en aquest cas de ficció situada en una de per ella mateixa estranya urbanització de l’extraradi de Barcelona, dialoguen dos personatges: el vell senyor Folch i el jove Armangué, que viuen en cases una davant de l’altra. El senyor Folch hi ha viscut tota la vida, en aquella casa, ja que és a prop del que havia estat el seu lloc de treball: una antiga paperera; després d’anys buida, l’Armangué recupera la casa dels avis, no es pot permetre pagar un lloguer. El senyor Folch, un home ja gran, a penes surt de casa per motius de salut i li sembla que de la vida ja ho ha vist tot, i no, mai no s’ha vist tot, i menys en els nostres dies en què el món corre com una llebre i a penes s’hi pot llegir res de durador deixant-los l’ànim i els projectes de futur a la intempèrie. En la dinàmica d’un sistema econòmic ferotge, de consum ràpid, també de les persones, en poc temps l’Armangué passa per totes les fases de les crisis que han trencat la societat i enrarit la seva atmosfera fins a tornar-la irreconeixible. A aquest estat de dissolució hi contribueix una massa de gent forana que van ocupant les cases veïnes: gent vinguda de tot arreu que tant podria ser aquí com allà, que mostra un desarrelament sense intenció d’esmena, si bé se serveix dels avantatges socials que la comunitat en el si de la qual ara viuen, ha anat guanyant amb treball de formigues. Això no és gaire ben vist per molta gent, i juntament amb l’assassinat d’un jove del poble per un immigrant, s’esdevindrà la pedra de toc que desencadenarà un drama de grans proporcions. En el daltabaix, hi ha la destrossa de la casa de l’Armangué, seguida de les manifestacions amb insults a la seva figura com a alcalde, càrrec guanyat per majoria de vots amb un discurs que, en la seva ambigüitat, no se sap si respon a proclames de l’esquerra o de la dreta, els extrems es toquen, l’autoritarisme es dona la mà amb el radicalisme woke, encara que en els insults se’l qualifica de racista, xenòfob i feixista.

La versemblança dels fets que esdevenen a les pàgines d’Un veí ben estrany, que els lectors poden reconèixer i, per tant, sentir-se interpel·lats, és tan valenta per l’exposició d’un tema espinós, que crema socialment i moralment, com per la forma que pren la narració. Amb un àgil estil narratiu al servei d’una història-crònica, a través del senyor Folch, personatge molt ben dibuixat, Joan Esculies exposa la vida i miracles de l’Armangué, el veí que l’avi vidu ha anat coneixent d’a prop, o això li sembla, a fi i efecte que siguem nosaltres qui, havent llegit la història determinem amb ell, que ha observat els fets i els canvis en la personalitat de l’Armangué, decidim quina part de responsabilitat hi té en tot plegat, i si amb ell si l’hem d’escridassar, com fa la turba que l’insulta per populista, racista i feixista havent-li destrossat la casa per haver dit en el funeral del noi mort que caldria expulsar els assassins, o l’hem de defensar, ja que com a alcalde electe s’ha proposat treballar per al futur d’un món que no se sosté, que s’ha esquarterat, que s’ha desdibuixat amb tants canvis indigeribles amb tant poc temps. El veredicte, doncs, o el final de la novel·la que queda oberta, recau en nosaltres, lectors d’un relat que amb voluntat d’objectivitat i manifestat amb realisme per part de l’autor: és a dir, mostrant més d’una mirada sobre els fets a banda i banda, posa el dit a la nafra d’una qüestió que de més lluny o de més a prop afecta les nostres societats tan agressives com agredides, tan manipulades com desorientades, només cal mirar els telediaris.