Experimental Guillem Viladot

Comissariada per Pau Minguet, director de Lo Pardal, casa de la Poesia Visual, la mostra s’emmarca en la commemoració del centenari de naixement de Guillem Viladot (Agramunt, 1922 – Barcelona, 1999).

Són visibles, perceptibles, els vasos comunicants que hi ha entre l’obra plàstica i l’obra literària de Guillem Viladot. En la seva faceta de creador plàstic Viladot actua com un gran transformista dels objectes trobats, els treu del seu context i els situa en un altre pla que els converteix en artefactes de lectura aquí conceptual allà simbòlica, de la mateixa manera que actua en la confecció de la seva literatura en vers i en prosa: falcada en una prodigiosa memòria imaginativa, Viladot se serveix sovint del llenguatge oníric i surrealista en el qual tot és possible. En aquest punt d’encontre, no cal dir fins a quin punt les tesis psicoanalítiques de Sigmund Freud i, sobretot, les de Jacques Lacan, són presents en el conjunt de l’obra viladotiana: moltes de les imatges que apareixen en els seus textos protagonitzen i dialoguen amb les seves obres plàstiques. Més enllà de la narrativa o de la poesia de fons, tant les imatges literàries com les imatges visuals troben significació en el divan de la psicoanàlisi, tan estudiada per Viladot, i que tant va influir en la seva poesia concreta, en la seva novel·lística i en el camp de l’experimentació plàstica.

Aquesta experimentació plàstica incessant i desbordant de creativitat –Viladot era un home enèrgic i hiperactiu- es visualitza molt bé a la mostra Guillem Viladot, l’experimentació incessant. A través d’un disseny expositiu elegant, s’observen netament les obres de poesia visual i les obres plàstiques exposades. La mostra comprèn diverses sèries realitzades amb la imaginació iconogràfica que anirà distingint l’inventiva viladotiana. Enumerem-les: Ruralitat, Pedres de riu, els collages de la sèrie Diari 72, la sèrie Films cartrons, la sèrie Mox miniverbalitzacions, els Pòsters verbals GG-TT, la fabulosa sèrie de quadres que componen Iconografies de l’us i de l’oci, Retalls, la metafísica sèrie Self, la icònica sèrie Objectes musicals i, encara, un seguit de peces singulars com ara una instal·lació sense títol basada en peces confeccionades amb materials i objectes diversos que s’enfilen com tòtems o arbres de bosc, les airoses peces elaborades amb unes precioses debanadores de fusta, així com tres pintures abstractes de petit format, tan sorprenents.  

Amb encert per la correspondència que hi ha entre l’obra literària i l’obra plàstica de Guillem Viladot, en el recorregut de la mostra es troben exposats també els seus llibres publicats amb l’objectiu que s’incorporin visualment al conjunt de l’exposició. Com a curiositat, i a manera de mostrar la ‘cuina’ de Guillem Viladot, en unes vitrines es poden veure els fulls de Letraset que l’artista feia servir per confeccionar els seus poemes bidimensionals i els seus collages.

És així com les peces de poesia experimental de Guillem Viladot es poden observar en paral·lel a les peces tridimensionals, unes i altres ara exposades als Espais Volart en una selecció d’obres que han de situar Guillem Viladot com un creador de subtils, imaginatius i variats recursos plàstics com les suggerents transformacions festives dels objectes trobats. Deslligats de la seva antiga funció, Viladot converteix en un discurs visual, iconogràfic, l’assemblatge d’aquestes peces. Objectes de companyia, en va dir d’aquells objectes ja en desús, que va reciclar del camp d’Agramunt que tant estimava i va exaltar, donant a entenent que hi ha una bellesa intrínseca en el disseny i en l’artesania dels objectes, i que la imaginació creativa d’un autor els pot situar en un altre nivell de la realitat per fer-los parlar en altres llenguatges: poètics, metafísics, conceptuals i simbòlics, com ell va assajar de fer amb resultats inèdits. I és que això és l’art: pura transformació de la matèria, pura alquímia.

Així, a la vista del conjunt d’obres d’aquesta exposició tan interessant pel seu valor estètic com necessària pel valor humanístic d’un creatiu extraordinari provinent de la perifèria de Ponent, podem afirmar que Guillem Viladot es revela al públic i a la crítica com un creador d’una gramàtica plàstica i conceptual singulars, i que per parentesc estètic podem situar en un museu imaginari on hi ha figures rellevants de l’avantguarda artística com la del seu admirat Leandre Cristòfol al costat Salvador Aulèstia i el cinètic Alexander Calder, tots ells escultors d’obres que s’enlairen o es mouen a l’aire, seguint aquell impuls interior que fa que, segons el filòsof i crític d’art Eugeni d’Ors, hi hagi peces escultòriques que sembla que s’assentin, arrelin, (l’escriptor en diu obres que pesen) i peces escultòriques que sembla que s’elevin, volin. En l’exposició Guillem Viladot, l’experimentació incessant, queda ben palès que el temperament artístic de Guillem Viladot, el seu talent creatiu i el seu instint per la recerca de noves formes volen tant en el camp de la literatura com en el camp de la plàstica.