Manca gel

La pujada del preu de llum i carburants són alguns dels motius que expliquen aquest fet. La frenada en la producció, durant la pandèmia, juntament amb l’acaparament de glaçons -no fos cas que algú es quedés sense- han generat aquesta minva. Tot plegat em fa pensar que som un país de riure. Encara recordo -en esclatar la COVID- com passà quelcom semblant amb el paper higiènic. N'hi ha per cagar-s'hi, amb perdó d'una expressió tan grollera! 

Picant lectura de diferents diaris, topo amb la notícia esperpèntica d'unes declaracions horripilants / patètiques d’un tal Juan-Manuel  López Zafra, director d’economia de la Comunitat de Madrid. Aquella que presideix “el gerro” de la presidenta Isabel Díaz Ayuso. Quin  disbarat! Es queixa d'un problema, que considera gravíssim: “que falti gel a Espanya és igual com si falta sorra al desert del Sàhara”. 

A partir d’ací, carrega contra el govern central, fent-lo culpable del desgavell: “som el paradís del cubata i el gin.tonic. Enlloc més del món, se serveixen copes com ací”. Sens dubte, aquest personatge  està ben “tarat i avariat”… Amb el detall que tan sols cobra 93.855 € anuals (pel que es veu, per a dir bajanades). Està molt més que demostrat que no hi toca gaire. 

Essent ben crític i realista, segueixo pensant que allò del que realmente patim és d'una bona dosi de cultura i educació social. Començant pels dirigents que pretenen fixar les regnes del progrés, envers el repte d’assolir fites d’igualtat social i creixement econòmic sostingut i harmònic per a tothom. Mentre que es vagin entestant en el protagonisme de sortir-se de marge tan sovint, no anem bé. 

Cada dia que passa entenc que ho veig més i més clar. La política s'ha convertit en un autèntic joc d'ous. En una riota permanent. Sense més ni més. S´hi endolla gent que difícilment pot acreditar un mínim de preparació ni escrúpols… I així tiba tot. Va essent hora de  rebel·lar-nos contra aquesta trepa de matossers compulsius. No  saben on tenen la mà dreta. A banda que, cada cop que obren el bec, la barra de pa puja de preu. Els prego, doncs, que s’acostumin a deixar anar amarratges de tant en tant. I que aprenguin a callar més sovint. Alguna temporada podríem avançar des de l'autarquia.