Política

Qui mana, paga

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Per exemple, ara que tot el blat ja és al sac i ben lligat i tenint en compte la situació de la pagesia, m’agrada anar a l’era, segur de no trobar-hi ni una engruna de pols.

I el cert és que aquestes interpretacions alternatives de la realitat, sovint aporten elements per la reflexió. Aquest matí, quan he ensopegat mentre caminava abstret pel vol d’un ocell, m’ha vingut al cap la imatge dels súbdits britànics d’ Elisabeth II -ara transferits a Carles III sense demanar-los permís- passant pel davant del seu fèretre tot inclinant el cap. I he pensat que, si jo fos rei, manaria que el terra de davant del meu tron fos com més irregular millor. Així, els súbdits republicans que hi passessin, mirarien a terra per no ensopegar, mentre els meus hagiògrafs destacarien el respecte que els infondria i em tindrien.

Però, permeteu-me que torni a la frase popular del títol per comentar el tracte de l’autoritat corresponent cap a les ciutats catalanes mitjanes (entre les que figuren les tres capitals de comarca de la vegueria) en el moment actual.

Perquè, si repartim les nostres conurbacions en tres grups, les molt grans, les mitjanes i les petites, sembla clar que les segones son les que tenen pitjor peça al teler en els temps que corren. Cert que com a conseqüència de la rendició de les microciutats, que estan molt pitjor però a les que ningú presta atenció sincera i desinteressada. Les coses son com son, no com voldríem que fossin.

I tot per una interpretació interessada de la frase tòpica. Del “qui paga, mana” que fa que tot es valori en funció del nombre de persones implicades o afectades. Però amb tocs innegables de demagògia que no fan més que acumular avantatges a les viles grans que, quan es tracta de concedir un nou privilegi o avantatge, es valora com si fos el primer, oblidant els centenars d’avantatges que la capital ja acumula en relació a les viles mitjanes.

A les nostres contrades en tenim un exemple clamorós en relació al transport públic, especialment les Rodalies de Renfe, on portem anys i panys esperant millores i rebent només promeses de terminis que acaben superats, quan no oblidats.

I és que, enfront tenim una macrocapital com Barcelona, que es queixa de la diferència de tracte amb Madrid, però obvia el que pateixen Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú enfront ella. De la mateixa manera que aquestes obvien el tracte que reben els pobles de la vegueria, diguem-ho tot.

La reflexió és molt simple. Si el lector i jo ens repartim 10 euros i jo me’n enduc 9, entre tu i jo hi ha una diferència evident. Però si aquesta arbitrarietat es repeteix 10 cops, jo acabaré tenint 90 euros i tu 10. Una diferència que percentualment es manté (aquesta és la trampa) però que en xifres absolutes es converteix en escandalosa.

Apliquem la mateixa lògica al problema ferroviari i segur que sentireu el mastegot al clatell. Perquè mentre esperem que (a tall d’exemple) l’estació de Vilafranca del Penedès s’enllesteixi, Barcelona acaba de ser posada en alerta màxima per les obres que tallaran la comunicació entre Clot i Sant Andreu durant tres mesos, mentre l’afalaguen amb l’anunci d’una nova estació de Sans. Demostrant el que diu el títol d’avui. Que qui mana paga. I, a més a més, paga a qui vol, mentre s’omple la boca amb inversions suposadament socials i destinades a reequilibrar el territori. Recuperant l’exemple dels repartiments entre tu i jo, estimat lector, podríem basar els que fem entre la capital i les ciutats mitjanes en el nombre d’habitants, tot falsejant-ne el resultat dient que la capital es per tothom i, per tant, que Barcelona té 7 milions d’“usuaris” enfront els 40000 habitants de Vilafranca del Penedès. Trampes al solitari. Unes trampes que demostren que es paga no en funció d’un criteri objectiu sinó d’una voluntat interessada. Que qui mana, paga. I, a més, ho fa a qui vol, quan vol i amb els diners que els donem els ciutadans.

Uns ciutadans que prou feina tenim amb no ensopegar amb els obstacles que aquest mateix poder ens posa pel davant. O potser els ciutadans no acceptem les vies mal asfaltades que ens fan baixar el cap quan sortim al carrer?

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local