-
Tribuna
-
Joan Rodríguez i Serra
- Cubelles
- 19-09-2022 12:36
Eix
Sentiment que té una persona quan comprova que una altra o una cosa no és com s'esperava. Sinònims com desil·lusió, desengany, desencant, desencís, frustració...
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
La decepció és un sentiment negatiu que es produeix quan no s'acompleixen les expectatives sobre una persona o una cosa, com a resposta el que fem és unir dues emocions primàries com son la sorpresa i la pena.
És quan la decepció s’estén en el temps que provoca frustració i si perdura pot fer aparèixer la depressió, donat que ens impedeix projectar expectatives positives com l'esperança. Al mateix temps la decepció és subjectiva, està subjecta al resultat esperat d'un esdeveniment, és a dir allò que en una persona provoca decepció en una altra pot tenir un resultat diferent.
En el cas que aquesta decepció afecti a vàries persones pot variar la imatge mental que tenim d'elles, quan ens fa trontollar els element bàsics de la nostra personalitat pot arribar a provocar el trencament d’una relació.
Les relacions amoroses i en les relacions en general que es basen en les dependències emocionals, depenen sempre de com ens comportem amb els altres i amb nosaltres mateixos. La manera en que ens parlem a nosaltres i com ho fem als altres, esdevindrà decisiva per establir unes relacions satisfactòries, amb una comunicació basada en el respecte, sense judicis ni crítiques.
Certament les nostres idees, desitjos i les il·lusions seran diferents a les d’altres persones, però no hem d'oblidar que la igualtat és el fonament clau en les relacions personals, ningú és més ni menys que l'altre.
La criança, tant en l’àmbit familiar, com en el nostre benestar personal, com en la nostra projecció professional ens pot portar a moments molt complicats en els que hem d’assumir aquestes misèries de per si ja difícils, on cadascú les mesura d’una manera diferent i ho hem de fer en soledat, amb la única companyia dels nostres pensaments.
I és que penseu que la nostra espècie té una tendència natural a l’aparellament, la majoria intentem establir relacions de parella, més o menys estables, que ens acompanyin durant la nostra existència. Les relacions formen part del nostre esdevenir i tot el que anem aprenent es fa per la fórmula de l’assaig i error, a partir de la nostra experiència. Aquesta experiència ens arriba com a resultat de com ens relacionen amb els nostres pares i adults de referència, quin són els models que ens han donat i que hem rebut de primera mà, però també els que ens arriben de la seva relació.
Els educadors i educadores socials hem copsat en la nostra intervenció que una part molt important del comportament dels infants, està directament relacionat en les experiències que han après d’aquells amb qui han conviscut en les etapes primerenques.
També és força clar què que les relacions de parella són diferents de les relacions entre pares i fills, de les relacions d’amistat, tenint en consideració que l’element comú sempre en qualsevol forma de relació que s’està incidint directament és la persona, la seva autoestima, la seva dignitat i en la seva independència.
Hem d’aprendre per ensenyar que amb el respecte i en l’apoderament podrem estar preparats per afrontar d’una manera decidida qualsevol relació i sobretot qualsevol esdeveniment que se’n derivi.
Quan parlem de separació, no afrontem un tema fàcil i, de vegades, costa temps prendre aquesta decisió. Cal saber que un cop ja tenim presa una determinació haurem de pensar en les seves conseqüències, per la pròpia parella, pels fills i per la resta de la família.
I és que hem copsat que, quan estem davant d’una separació de parella, hi ha implícita una sensació de fracàs personal, enlloc de plantejar-se que a voltes esdevé la millor decisió que es pot prendre. S’ha de pensar en el sentit alliberador que suposa pels membres d’aquesta parella i de la càrrega emocional que genera en el cas d’una relació tòxica.
Nosaltres sempre demanem practicar en tot moment el respecte mutu, podem si em permeteu, analitzar què ens pot portar a sentir-nos decebuts en les relacions. Podem trobar-nos davant d’unes expectatives poc realistes que no ajuden gaire a construir i molt menys a reconstruir.
De totes maneres hem de saber verbalitzar quines són les nostres expectatives, pensar que el temps és molt important i cal estar a l’aguait. Hem d’aprendre a transigir i no cal prendre’s mai les coses personalment.
Cal cercar i sobretot valorar l’esforç i mai la perfecció, no preteneu que la vostra visió del món sigui l’única, la dels altres segur que és diferent. I sobretot no cal esperar que la nostra felicitat ha de venir dels altres, això és un greu error.
Cal estar preparats per marxar i desitjar sempre estimar com ho fan els altres, no com creiem que s’ha d’estimar.
Una altra aspecte molt important és saber que el sentiment de decepció és un sentiment de pèrdua. Podem perdre allò que havíem imaginat i desitjat, es produeixen emocions semblants a les del dol, amb impotència i una conseqüent pèrdua d’expectatives.
No suposa cap pecat, dipositar unes expectatives per davant d’altres qüestions més o menys importants, hem de poder il·lusionar-nos i motivar-nos, per poder afrontar també algunes decepcions.
I és que el vincle afectiu va lligat a les expectatives, construïm castells de sorra plegats, somiem i planifiquem projectes comuns, però malauradament no sabem escoltar en les expectatives dels altres la diferència que ens separa.
Cal doncs acceptar la realitat per poder gestionar una decepció, no oblidem que no hem de ser massa idealistes, tenir-ho tot controlat o creure-ho, cal ser responsables i acceptar que en tota relació tenim únicament i exclusiva domini de la nostra part, que mai és tota. No hem d’acceptar les culpes dels altres, ni repartir culpes a tort i a dret, no seria just.
La decepció forma part de la nostra vida, encara que no ens agradi, precedeix a la desconfiança, ens reafirma que massa vegades vivim equivocadament les nostres expectatives. És un sentiment que si no gestionem bé ens pot acompanyar durant massa temps, a banda de fer-nos patir, provocant ràbia, tristor i ressentiment.
“En realitat la decepció és únicament un terme davant la nostra negativa a mirar cap el costat positiu”, Richelle E. Goodrich va néixer a Odgen, Utah el 1968, el seu pare va ser sergent de l'exèrcit a la Guerra del Vietnam.
Joan Rodríguez i Serra és educador social
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!