Wyoming, una figura de la llum

En el corrent central de l’escriptura poètica actual predomina, més que mai, una poesia de l’experiència immediata, epitelial, que només ocasionalment remet a un sentiment difús d’estranyesa que prové de l’ànima. En la seva naturalesa pura, l’ànima és alada i busca la llum. Ho sabem tot d’una, quan la seva força ens tiba cap al que no sabem, però intuïm: el Misteri. En la seva personificació, l’ànima pren una figura femenina que fa de guia, d’iniciadora del camí espiritual: en el món material, fosc i dens per naturalesa, l’ànima, espurna de llum, s’hi sent estrangera, exiliada, pelegrina. El seu desig és el retorn a l’origen.

L’ànima, la multiplicitat de figures espirituals amb què l’ànima es presenta en aquest recorregut, és el leit motiv de Wyoming (animal sospechoso editor), de Jaime D. Parra (Huércal-Overa, 1952), un recull de poemes escrits entre 1983-2020.

Parra és un poeta que ha estudiat amb profunditat l’hermenèutica de la simbologia, un camp de coneixement que no passa pel corrent central de la poesia ni de la literatura en general. Per aquest motiu, a la crítica se li fa difícil reconèixer el que reconeix Michel de Certeau, que va centrar els seus estudis en la mística. Certeau volia comprendre la mística en el món contemporani i s’hi va llençar de cap. Aleshores va descobrir que la mística no podia viure sense un llenguatge que superés el llenguatge racional: el llenguatge simbòlic.

Els poemes que integren Wyoming, de Jaime D. Parra, vessen imatges simbòliques pels quatre costats i arrosseguen al lector vers un món paral·lel, és a dir: que transcorre en el temps interior de la quotidianitat tot il·luminant-la d’un sentit religiós, espiritual, místic. Són «poemes narratius, poemes místics, poemes convulsos saturats de símbols, divinitats, avatars, misteris i secrets, i de cites de llibres sapiencials», escriu Neus Aguado al pròleg de Wyoming, que per sonoritat i semblança espiritual remet a la Bronwyn, de Juan Eduardo Cirlot, la donzella celta la visió de la qual va desencadenar en el poeta el cicle de poemes Bronwyn, com el suec Gunnar Ekelôf va escriure, com en somnis, el seu Dīwān, en el qual canta a la visió que va tenir a Istambul, a la capella del Palau de les Blanquernes: una força que en ell es gramaticalitza, un àngel, una Verge.

A Wyoming, les cites que encapçalen cada part del llibre apuntalen la idea generativa dels poemes. Així, a l’inici de l’apartat Entre pérdidas, Parra recull aquests significatius versets de Georg Trakl: «L’ànima és una estrangera en la terra. S’obscureix el blau sagrat sobre el bosc».

Jaime D. Parra descriu amb aquestes imatges poètiques la seva visió: «Wyoming, ella, la extranjera,/ transterrada figura en penumbra,/ apátrida de la tierra y del agua,/ exiliada de la llama y el sonido,/ solitaria,/ vértice venerado de un triángulo místico». I continúa: «Iba mi luz en lu luz...». La llum del poeta a la recerca de la llum de la seva ànima vestida amb la figura de Wyoming: «La sola túnica que te cubre/ ha de volverse leyenda de tu belleza». La bellesa de l’ànima pura, alada, lluminosa, nord, guia, estrella d’Orient per al retorn a l’origen prèvia transformació que dona lloc a un segon naixement: després de la purificació, l’alquímia necessària, la mort a la impuresa que regenera, «reaparece, renace, revive/ como el fénix, Wyoming», l’ànima.