Jo tinc una mort petita

El títol està extret d’un dels poemes de l’antologia l’autor del qual és el poeta valencià Vicent Andrés Estellés, que el va escriure en memòria d’Isabel, la seva filleta morta als quatre mesos.

Aquesta antologia, molt treballada buscant referències en la literatura coneguda i editada, s’ha concretat en la publicació de «poesia catalana a cavall dels segles XX i XXI, tot abastant poemes escrits entre 1931 fins al 2025 de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord», escriu Gual en el seu text d’introducció a Jo tinc una mort petita.

Els poetes (trenta-tres dones i divuit homes), que s’inclouen en l’antologia,  la majoria són dones per com aquest dol íntim és viscut en elles en primera persona. El dol per la pèrdua d’una criatura: la mort gestacional, la mort neonatal i la mort en els primers mesos i anys de vida, és un dol encara massa ocult. Això no obstant, crec que molts de nosaltres podríem afirmar que coneixem de ben a prop alguna mort petita, que l’hem plorada, que ens ha trencat el cor. «No saps com s’arriba a estimar una criatura que ja saps que no naixerà», em va dir la qui havia de ser tieta de la nena, perquè era una nena. Va morir al ventre de la mare, que va patir tots els dolors del part plorant per l’infant que no podria viure. Sense paraules, només abraçades tota l’estona, va transcórrer la visita a la clínica de la Marededeu de Lourdes, fa molts anys, a la meva amiga Maria Teresa Picazo. Va dur la filleta morta tot un mes a la panxa. Quan vaig entrar per primera vegada en aquesta casa on ara visc i escric aquest article sobre la pèrdua d’un infant, el meu sogre ja em va parlar d’aquell nen que havia precedit el naixement del seu segon fill, el meu company de vida. El petit havia nascut el desembre i va morir al febrer. Aquell pare, que no havia oblidat el seu fill ni un sol dia de la seva vida, me’l va voler presentar a través del seu record. El nen, que va néixer delicat una mica abans de temps, no va superar l’hivern, els seus pulmons eren fràgils.

No són menys tristes i terribles les morts petites per avortaments espontanis, per com trenquen l’esperança dels pares en la seva projecció de ser-ho: «Hi ha tantes maneres de viure la mort d’un ésser petit com persones hi ha a la Terra», escriu Anna Gual, que ha patit dol per morts petites en més d’una ocasió.

La lectura dels poemes inclosos a Jo tinc una mort petita, poemes molt bells, corprenedors i d’un alt nivell literari, ens colpeix en la seva dimensió més profunda: la nostra humanitat se sent sacsejada per la gran tristesa que desprenen i pel dolor que hem conegut uns en primera persona, d’altres de ben a prop.

«Si bé aquesta temàtica comença a aflorar en la literatura, després de restar oculta durant molts segles, i cada cop més poetes s’atreveixen a parlar-ne com mai abans, encara queda molt camí per recórrer». Sí, durant segles, les morts petites quedaven amagades en l’àmbit domèstic, eren viscudes en solitud per les dones, tan sols aquell mal punyent era compartit entre elles. «Cal una revolució col·lectiva per acceptar i compartir aquest dol tan específic», reclama la poeta Anna Gual. Abraçar-nos plegats, fer-nos companyia, és un bàlsam a l’hora de plorar la ferida existencial que causen les morts petites.