Pier Paolo Pasolini

Pier Paolo Passolini va néixer el dia 5 de març de l’any 1922. Aquest any, doncs, fa cent anys. Pier Paolo Passolini, escriptor, poeta, dramaturg, director de cinema i pensador, va morir brutalment assassinat l’any 1975. Només tenia 53 anys, però a la vista de la seva obra literària, filosòfica i cinematogràfica, i els avatars de la seva vida apassionada, arravatada, intensa, potser en va viure molts més per la seva amplitud i profunditat.

Pasolini va començar a publicar poemes molt jove, amb 19 anys, i va estar actiu –hiperactiu, podríem dir-, fins al dia mateix de la seva mort desgraciada. Era un home trist, i no només perquè la tristesa li cobria el rostre angulós amb el seu mantell de llàgrimes seques. Expressa tota la tristesa humana la seva obra audiovisual a través de les imatges del seu cinema tràgic, desolat, fins i tot quan mostra el desig i l’amor.

Per a la gent de la meva generació, Pier Paolo Pasolini primer va ser una icona del jove poeta revolucionari; amb la seva mort va esdevenir un mite: l’heroi que cau amb aquell crit visualment comparable al crit del famós quadre de Munch, si bé en dolorós blanc i negre. S’ha especulat molt sobre la seva mort violenta. És segur que feia nosa no només a la gent benpensant sinó també a les màfies polítiques. Era un autor i pensador polèmic, els seus articles eren molt crítics. Potser es va voler fer callar la seva veu.

Amb motiu del centenari del naixement de Pasolini, i en la traducció de Joan Navarro, Lleonard Muntaner Editor ha publicat dues novel·les curtes en un sol volum: Actes impurs / Amado mio, que en vida Passolini no va publicar: «Que no les publiqués quan era viu no vol dir que no li interessessin», escriu Jaume C. Pons Alorda al seu pròleg. De fet, després de la seva mort tràgica aquests textos «es van trobar dins carpetes amb indicacions clares i precises». Com indica Pons Alorda, cal pensar que no va tenir temps d’enllestir de manera definitiva aquestes dues novel·les breus, si bé el lector en cap moment no té la impressió que no siguin acabades: en cada pàgina veiem un autor de gran vigoria creativa i es dibuixa el seu estil sempre una mica barroc.

Quant al fons, a les novel·les Actes impurs / Amado mio ja trobem inserida en els personatges la psicologia turmentada del propi Pasolini: era un home de tants replecs com dubtes i certeses revestits d’una vitalitat enorme, insaciable. A través dels seus joves personatges, Pier Paolo va tenir un dia feliç? Sí, va tenir moments feliços, com aquest descrit magistralment: «D’ell emanava una violenta i tranquil·la brisa d’amor. També, tornant a casa, tot sol, en les tenebres dels camps fangosos trencades per algun titubant fulgor d’aigües, sota un cel regirat pels tebis núvols, continuava sentint-me feliç». Encara que al costat de les espurnes del goig, de la felicitat pel desig despert, apareixen sentiments de culpa que malden per ser redimits.

Retinguem en la memòria aquest moment d’efervescència vital en el qual els adjectius que empra l’escriptor podrien semblar contradictoris, però en realitat multipliquen una mateixa, sensació, un mateix sentiment: «violenta i tranquil·la brisa d’amor» i «tenebres de camps fangosos trencades per algun titubant fulgor d’aigües». Es tracta d’una constant en la poètica de Pier Paolo Pasolini, com de seguida veurem.

Tot i que aviat el jove Pier Paolo va voler desfer-se de la influència de la religió catòlica, va conservar una moral interna i una empatia més que pietosa, amorosa, que li fa comprendre gairebé per osmosi la realitat caòtica, desmesurada, descarnada i sorprenent del subcontinent indi, tal com es desprèn de les anotacions del seu llibre L’odore dell’India, una crònica de la fascinació que li va produir el viatge a l’Índia, l’any 1961, en companyia dels escriptors Alberto Moravia i Elsa Morante, encara que sovint Pasolini deambulava sol, de nit, mentre la seva curiositat indagava en l’antropologia profunda i l’ètica d’una civilització estranya, una cultura «altra» que li va produir una gran commoció espiritual a través d’un sentit de la transcendència latent.

A través de la sensibilitat de Pasolini, que ja es transparenta diàfana, confessional, directa, minuciosa, afuada, en les novel·les dels seus inicis creatius, Actes impurs / Amado mio, i enfront de l’espectacle teatral, cinematogràfic, si bé real!, dels indrets de l’Índia que va visitar, Pier Paolo, trasbalsat, va escriure en els seus apunts que «la vida, a l’Índia, té els caràcters de l’insuportable». I, no obstant això, se va enamorar. Vet aquí. I si no fos que podria resultar reductiu, i la pròdiga personalitat artística de Pasolini no ho admet, es diria que aquest amor és la característica sobresortint de la seva vida i obra: casar la vulnerabilitat,  la tristesa i l’horror amb què a vegades es presenta la vida humana, amb el capteniment heroic per suportar-la a través de la bellesa fulgurant dels seus moments d’or en una pura vivència de l’èxtasi.