Un quinquenni perdut?

La meva condició de funcionari del departament d’Ensenyament (els gurus deien que la condició no es perdia en jubilar-se, que imprimia caràcter) em va fer topar amb una colla de situacions de condicionament temporal. Havies de dur en servei actiu un cert nombre d’anys, tres, si volies accedir a un trienni que et millorés les condicions salarials. Per tenir dret a un sexenni calia, a més dels 6 anys que el nom ja anuncia, calien uns mèrits complementaris de formació. Tot plegat, una manera com una altra d’incentivar als funcionaris cap a la millora, la seva i la del sistema, encara que l’opinió generalitzada era que aquell “manà”, aquella millora, era quelcom que t’arribava fessis el que fessis. Com si la gent donés per segur que només es pot evolucionar a millor.

Però no és en aquest àmbit l’únic on el pas dels anys es mesura i porciona en períodes. Els nostres calendaris perpetus tenen marcats els quadriennis que, amb el mecanisme dels anys bixestos, ajusten la durada dels dies i les estacions amb el gir rutinari i periòdic de la terra al voltant del sol. Els nostres processos electorals també es repeteixen, en principi, amb periodicitat. Encara que aquí, els humans comencem a embolicar la troca. Perquè, com sabeu, no tothom s’acull al quadrienni per canviar els seus òrgans de govern. De la mateixa manera que generalment es permet tornar a la casella de sortida del cicle abans d’hora, gràcies als avançaments electorals fruit dels interessos del partit governant o de la força adquirida per l’oposició. Un fet -o un dret- que alguns comencen a negar dient que els compromisos es contreuen per complir-los i que, per tant, deixar-los a mig fer no és del tot correcte.

Hi hauria doncs una certa tendència dels fenòmens naturals a ser periòdics, cíclics o com vulgueu dir-ne. I a traslladar-la a les nostres actuacions. Una tendència que permet fer previsions i càlculs, cosa gens menyspreable quan allò que es decideix és el futur. Compareu els quatre anys que hem d’esperar per tenir una nova oportunitat de canviar un govern que no ens agrada amb els 72 anys i 110 dies que varen haver d’esperar els súbdits de Lluis XIV de França per veure com el succeïa en el tron els seu besnet Lluis XV. Un fet que evidencia la divisió dels humans entre els que van contra la periodicitat estricta que, per ells, és sinònim d’avorriment i de monotonia, i els que la defensen a capa i espasa com a forma de garantir una estabilitat enfront als “invents del tebeo”.

En el fons i al meu entendre, això és el que està passant amb el procés que, segons diuen, ens ha de dur a la independència de Catalunya. Que la nostra comunitat està dividida en una part que defensa que el que cal és donar a l’intent d’ara fa cinc anys, un caràcter periòdic (aprofitant el quinquenni) que permeti consultar periòdicament i rutinària a la ciutadania per saber exactament què volen i acceptar-ne el veredicte, i aquells que, vist el resultat de l’experiència viscuda, defensen buscar altres vies per aconseguir l’objectiu, abandonant les fins ara fallides.

La primera opció tindria al seu favor poder dedicar quatre anys i mig a fer funcionar i millorar el país, i sis mesos a reflexionar sobre el seu estat i què li convé. Sense barrejar parenostres i cigrons com sembla que es fa ara. La segona, per contra, presentaria com a argument principal el manteniment dels ciutadans en un estat de vigília permanent que impedeix baixar la guàrdia davant els embats més o menys sibil·lins dels enemics que veuen en la nostra independència una minva dels seus beneficis.

De tota manera, harmonitzar les dues opcions no hauria de ser una feina tan difícil pels que manen. Al cap i a la fi, una part d’ells governa i, per tant, gestiona el dia a dia del nostre país, mentre l’altra part pensa (pensa?) i debat com millorar aquesta terra en la qual vivim i que, avui, al cap de cinc anys d’aquell 1 d’octubre en què, malgrat tot, vàrem votar, segueix volent decidir per ella mateixa i en independència. Diguin el que diguin els sondejos revestits de veritat absoluta.