Ens paguen per pensar

Hi ha una novel·lista nord americana (que es diu Siri Hustvedt), de  pares amb origen noruec. Acaba de publicar un llibre, molt  interessant. Es titula “Madres, padres y demás”. Parla dels seus anys de joventut: una època vital on gairebé tothom cerca feixugament trobar el seu lloc. La pròpia raó d'ésser en un món que li permeti orientar-se millor. Tiba, per tant, de totes les eines que pot per a assolir-ho. Concretament, cita la figura referent d'una mena de  “mentor”. Si més no, per tal que algú -amb cara, ulls i autoritat- vagi  validant la correcta elecció de relacions, estudis i altres decisions. 

Fou llavors que pensà en inscriure’s en algun curs d'escriptura.  Alhora, llegir obres de poetes i escriptors precedents, que tal vegada  li garantirien aquell reconeixement que cercava. No ho va fer, però i  -per contra- es matriculà a la facultat de literatura. Va entendre, en  tot cas, que llegiria, estudiaria molt i aprendria a pensar prou bé. 

Aquest punt representa un repte no gens fàcil arreu. En una visió  ràpida de l’entorn, essent realista, són moltes les coses que estan  del tot desmarxades caòticament. Sovint la causa que ho justifica  passa per aquesta dificultat òbvia. L'avenç de les noves tecnologies  provoquen que cada dia que passa siguin més els irreflexius, els irresponsables i els qui mantenen que no val la pena esforçar-se per res. Tot ens ve donat… Fins el punt d´escoltar -quan li ho retreus a  algú- respostes del caire que “a mi no em paguen per pensar”. 

Aleshores, no fem servir el criteri. Ens deixem dur pel rampell d’unes  emocions que ens poden trair i així ens va. Primen ratis d’immediatesa, visibilitat i aborregament. Dins dels mateixos partits  polítics, s’esbiaixa l’opinió del dissident. Un exemple recent que  serveix de marc és el “show” dins de l’antiga CiU. Es munta l’acte de  teatralitzar una consulta a les bases i ja hi som. Té pebrots que el  futur immediat de més de set milions i mig de catalans depengui de  només 6.500 persones, si fa no fa. Si se m’accepta la conya, vaig malpensar en un resultat hipotètic de 1.714 vots a favor… i la mateixa cifra en vots en contra, nuls i abstencions. Embolica que fa fort! La daga patètica de la disciplina de vot ja és prou nyap. La raó sempre ens oferirà una sortida més coherent, en tota conjuntura. Aquesta via demana altruisme i imaginació. Perdem la visió de l’experiència  acumulada… I, en un món tan digital, potser tot és més complicat.