Hispani... què?

Però sense aprofundir massa en el seu veritable origen ni reflexionar sobre el seu plantejament en comparació amb les celebracions d’altres comunitats. Com a molt, i amb ganes de tocar la pera, es fa la comparació entre la diada espanyola i la que celebrem a Catalunya, destacant, a banda i banda de la trinxera, les virtuts pròpies i els defectes aliens.

Una manera com qualsevol altra d’amagar els veritables orígens de cadascuna de les opcions.

Perquè, en jugo un pèsol que, per exemple, molts dels que pensen que la “fiesta nacional” és ancestral i, pel cap baix, vinculada amb els Reis Catòlics, ignoren que en realitat fou un decret-llei de la aleshores regent Maria Cristina d’Habsburg Lorena, de data 23 de setembre de 1892, signat al onubenc Monestir de La Rábida i en nom del seu fill menor d’edat Alfons XIII, que establia el 12 d’octubre com a festa nacional perpètua, dins dels actes commemoratius i celebracions del quart centenari del descobriment d’Amèrica.

Com segurament ignoren que actualment la festa està regulada per la llei 18/1987 que, en l’exposició de motius de la decisió la justifica dient que “España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquia, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allà de los límites europeos”. I que és el desenvolupament d’aquesta llei i no la tradició qui determina la celebració d’una desfilada militar amb assistència del rei i les autoritats. I que aquesta llei determinà en el seu moment la substitució del fins aleshores anomenat “Dia de la Hispanidad” pel originari “Dia de la Fiesta Nacional”. Un nom, el primer, que a la vegada, havia substituït el 1958 al més conflictiu “Dia de la Raza” implantat el 1914. Per tant, potser comença a ser hora de posar les coses al seu lloc, sense magnificar accions i procediments que la història pot fàcilment posar al seu lloc.

Però hi ha un segon vessant que també juga en contra d’aquesta moderació necessària. L’antropològic. Qualsevol comunitat tendeix a fer excel·lir aquells aspectes propis que li son favorables i a dissimular o amagar aquells que la perjudiquen. I el temps en que tot aquest enrenou del “Dia de la Raza/Hispanidad/Fiesta Nacional” fou esbombat com a mostra de superioritat i generositat cap als “indígenes descoberts” per part dels descobridors, ha deixat empremta en el nostre tarannà que obvia o nega altres opcions.

Torno a jugar-me el pèsol. Sabeu que el món anglosaxó, en concret l’imperi britànic tradicional, també té la seva “Fiesta Nacional” i que es celebra el segon dilluns de març? Es el “Commonwealth Day” (Dia de la Mancomunitat). Denominació que, per cert, substituí l’any 1958 a la més tradicional, un punt prepotent i fins aleshores emprada, de “Dia del Imperi”. Un fet que, per ell sol, ja demostra que no tothom encara el seu legítim dia de celebració de la mateixa manera. Una festa que es celebrà per primer cop el 24 de maig del 1902, l’any següent a la mort de la seva reina Victòria, i que fou implantada oficialment el 1905 a Gran Bretanya com a símbol de la unitat d’ideals de llibertat, justícia i tolerància que l’imperi britànic havia escampat pel món. Una festa que, paulatinament, incorporaren molts dels antics territoris britànics.

Però la prova definitiva d’aquesta diferència que jo apuntava, està en la forma de celebració. Perquè, d’entrada, el dia de la Mancomunitat no és festiu. Com els britànics expliquen, és un dia d’observança, a la que qui vol es suma i que, en molts països ja independents, es celebra per exemple, hissant, per un dia, la bandera britànica al costat de la del país. Ah, i per cert, molts països, pel que s’explica, tenen entre els actes tradicionals, desfilades.... d’escolars. En record de les que es varen implantar els primers anys de celebració de la diada i que pretenien fer-los sentir l’orgull de ser britànics. Com a Madrid amb el paracaigudista de la bandera.