Vides exemplars

Són moments de confusió, de reposicionaments i fins i tot de tirar de fons d’armari -de qualitat, sens dubte però un pèl antiquat- per poder conformar govern i mantenir l’atenció del respectable.

Així ho hem vist en mig de la crisi de govern i de les especulacions sobre com s’aguantarà tot això en un difícil i voluntariós equilibri. Declaracions que volen atraure l’atenció dels propis militants més que de la ciutadania en general. Cal animar la tropa quan s’acosten temps difícils i corbes continuades i perilloses. Vegis l’intercanvi de missatges que s’han enviat Oriol Junqueras i Salvador Illa,

Una de les qüestions amb que s’especula més, almenys en els mitjans de comunicació, és el paper que potser tindrà el PSC en el nou moment polític i Junqueras ho deixa clar, ”És evident que el PSC no està compromès a fi de la repressió, almenys en la mesura que continua avalant bona part de la repressió que hi ha”, i segueix afirmant que la seva formació “s'asseuran a negociar únicament amb aquells que estiguin compromesos amb la fi de la repressió i amb la plenitud de l'exercici democràtic”,. "Molts dirigents del PSC es van envermellir les mans aplaudint el nostre empresonament" (potser que digués noms i cognoms). “Són conscients de quanta gent continua sota l'amenaça de judicis, empresonaments”, ha remarcat.

Superat allò de que el “junquerisme és amor” veiem en les declaracions un deix de lògic i justificat  ressentiment i un “tufillo” de supèrbia que fa que sembli que vulgui repartir carnets de demòcrates. No ha trigat la resposta de Salvador Illa. Illa ha sortit al pas d'aquestes declaracions: "El Partit Socialista sempre ha treballat per defensar l'Estat de Dret, no dóna lliçons i no les rep de ningú. Treballem per superar el ressentiment. Jo tinc bona relació amb tothom. Però no dono lliçons ni n’accepto”. Potser també caldria dir que modestament de lliçons sempre se’n han de rebre, i és bo, moltes més que donar-les. Aprendre mai fa mal i no voler-ho fer et dóna una imatge de”sobrat” que no cal.

Bé doncs ja estem al cap del carrer. Anant fent amics i qui dies passa anys empeny.

Poca exemplaritat tanmateix.

La veritat és que el que puguin dir-se creiem que interessa nomes a la pròpia parròquia, la resta ens ho mirem amb distància, i fins i tot, cada vegada més amb indiferència.

Perquè una part de la ciutadania -i m’hi incloc- ens importa un rave la baralla, de pati d’escola que han tingut ERC i Jxcat per trencar el govern, govern que ja va néixer al darrer minut i de penal, o és que ja no recordem que JxCat es va abstenir en la primera volta de la investidura del President Aragonès. Personalment  insisteixo m’importa un rave el que acabin decidint uns i altres ja fa temps que no em sento interpel·lat per aquest govern, perquè s’ha generat un debat que és purament partidista i sobretot perquè només és un tema que pugui interessar a la meitat de l’electorat, els que els van votar i participen en la baralla per l’hegemonia en una part de la societat. La resta del país ha d’estar pendent del que uns quants decideixin sobre la seva relació partidista.

El President Aragonès no va guanyar les eleccions, i a més el sistema desequilibrant de l’atribució d’escons fa que tingui els mateixos que el partit que va guanyar. D’aquí el no tocar la llei electoral.

El President va obtenir legítimament la presidència, no hi ha cap dubte d’això,   però la majoria de la investidura ja no existeix. La CUP ja fa temps que s’ha desentès de la governança i ara JxCat acaba marxant i, per tant, potser, sí que estaria bé que el President es sotmetés a una qüestió de confiança perquè anar perdent suports i insistir en governar és com a mínim poc recomanable sobretot quan no ets els primer partit de la cambra en números de vots.

I, així mateix, Aragonès ha descartat la convocatòria d'eleccions anticipades i ha defensat que cal continuar governant perquè "a la ciutadania no se la serveix abandonant el país". Dedicarà, ha assegurat, tots els seus esforços a "construir aliances per fer avançar el país". Però essent cert el que diu tampoc se’ns escapa que usa aquest argument per estalviar-se anar al Parlament i trobar la seva confiança per governar. Ja veurem que fa si JxCat segueix posant la condició de la confiança per aprovar els pressupostos. Haurà de pactar amb els socialistes -dolents, eh- malgrat la seva voluntat i a contracor? 

És cert i cal valorar positivament la rapidesa en que Aragonès ha tancat la crisi profunda del seu govern i ha conformat un nou executiu recuperant figures entre altres que van tenir un paper rellevant en altres formacions polítiques, però que avui ja no tenen cap influència entre la militància dels seus antics partits. Maquillatge del bo, sens dubte, però segueix essent un govern d’àmplia minoria i encara no sabem amb els suports que compta en el parlament.

El govern insisteix en que Aragonès no es sotmetrà a una qüestió de confiança quan seria el més lògic i normal quan un govern perd els seus suports. O en troba de nous o convoca eleccions malgrat es cregui que ara no són oportunes, del contrari és una mostra de voler seguir aferrat al poder, cosa crec que impensable a aquetes alçades del partit. 

Tot plegat ha estat un episodi de seguir la batalla per l’hegemonia d’una part de l’espectre polític i per treure’s del damunt la tutela de Puigdemont no volguda per part d’ERC naturalment i el seu artefacte del Consell de la República. Ves que ara o canviem Waterloo per Sant Vicenç dels Horts com a mínim els viatges seran més barats.

No està clar el futur ni del govern ni els de les seves accions. Sempre queda allò de prorrogar els pressupostos i ens recorden que en altres països com Alemanya ja s’ha fet, però també caldria recordar que quan a Europa un govern perd el suport  dels seus socis es gairebé obligat comptar els suports que encara li queden i si no en tenen prou, doncs ja sap que toca, apartar-te i deixar pas a través d’unes eleccions -en circumstàncies més complexes s‘ha votat- i si ens surts reforçat, tornem-hi.

Entren en fase d’espera i en mode avió.

Quan d’aquí uns anys, molts segurament, es faci el llibre sobre les vides exemplars d’aquets país, sobretot en l’apartat de la política, els protagonistes d’aquest desori polític que hem viscut aquestes darreres setmanes hi figuraran com exemples a no seguir ni imitar.

S’admeten apostes de quan aguanta el govern.