Una nova lliçó

Vagi pel davant que els britànics no son sants de la meva devoció. N’han fet massa de grosses al llarg de tota la història -i en segueixen fent- com per donar-los carta blanca. Però no puc negar-los un vot de confiança a la vista de com estan resolent la crisi que ha provocat la dimissió -forçada però dimissió- de la premier Liz Truss. Aquella senyora que, després d’un procés de primàries dins del partit conservador, va substituir Boris Johnson com a inquilí del 10 de Downing Street. I que, des d’aquell dia, no havia parat de patir ensurts, incloses les dimissions d’alguns dels ministres que -suposo- ella mateixa havia nomenat.

Ara, vistos els lamentables espectacles d’un Boris Johnson dimitit (o cessat?) manant a la Gran Bretanya, d’una Liz Truss perdent suports per totes bandes, d’una economia en caiguda lliure i d’un Parlament on els conservadors quasi arriben a les mans entre ells, el partit ha decidit agafar el brau per les banyes i intentar posar una mica d’ordre en tot plegat, mentre aplica una mica d’aquella seriositat de la que tant presumeixen.

Tenint en compte que és el Parlament qui valida el govern, han deixat en les seves mans l’elecció del substitut/a de Liz Truss. Però amb les condicions de funcionament i durada que el partit ha determinat. Els candidats s’han de presentar amb l’aval de cent parlamentaris conservadors dels tres-cents i escaig que té a la cambra aquest partit, fet que limita a un màxim de tres els candidats possibles de ser votats i elimina els candidats testimonials. El procés ara en marxa, ha d’estar enllestit el dia 28 d’octubre, és a dir, en una setmana.

I aquí és on apareix la seriositat. Perquè al procés es preveuen explícitament dues situacions. La primera, que si només hi ha un candidat, aquest sigui proclamat automàticament per ser ratificat per la cambra com a primer ministre. La segona, que en cas d’empat entre dos o tres candidats, sigui una votació telemàtica de la militància conservadora qui desempati i designi el futur primer ministre.

Però no tot és absolutament clar. Mentre escric això, ningú té clar si Boris Johnson -d’aquí la matisació sobre la seva condició de cessat o dimitit- pot concórrer a aquesta elecció. Tampoc què caldria fer en cas de no haver-hi candidats en condicions....

El que no hauríem de negar, és la capacitat de resposta del sistema polític britànic a situacions límit i el respecte escrupolós de la legalitat mantingut durant l’interregne de Boris Johnson. Una capacitat que molts de nosaltres voldríem veure aplicada a casa nostra.

Perquè els principis funcionals de les nostres cambres no deuen ser massa diferents dels del Parlament britànic si deixem de banda els detalls de protocol i aparença més o menys anacrònics que tant agraden als britànics.

I en canvi, nosaltres, quan ens enfrontem a un problema, generalment la solució no deixa satisfet a quasi ningú. Ara mateix, mentre apuntava la possibilitat d’un empat en la successió de Liz Truss, no m’he pogut estar de recordar aquell entre vergonyant i vergonyós empat que es va produir a 1515 vots en la presa de decisió de les CUP sobre la investidura o no del president Mas el 27 de desembre del 2015.

Però no cal anar tant enrere. Ara mateix estem en una situació en la qual, per exemple, no s’acaba de saber qui mana a Junts per Catalunya i, més en general, qui mereix la consideració d’independentista i qui no. Potser és un bon moment per posar en valor si aquella consulta que va fer JxC per saber si sortien del govern o no, és un model extrapolable a altres dilemes o situacions de difícil solució.

Perquè tinc la sensació que la ciutadania ja comença a estar farta d’aquestes posicions ambigües que avui diuen una cosa i demà en fan una altra. O de sentir, dia rere dia i des de totes les posicions, com el grups, les faccions o els corrents, s’atribueixen idees, denuncies, opinions que no sabem ben bé qui ha formulat. No m’estranyaria que algú digués que aquesta idea dels conservadors britànics que, per mi, només busca resoldre un problema amb eficàcia, ja va ser proposada per algú del seu grup fa uns anys.