La casa dels meus morts

Amb el llibre de poemes La casa de mis muertos / La casa dels meus morts (Editorial Cántico), Josep Checa i Falgà (Caldes de Montbui, 1962) fa un homenatge als seus morts construint-los una casa immarcescible fins que a ell mateix li arribi l’hora de passar a l’altra riba de la vida: la memòria eixamplada en una poètica que, com escriu al seu pròleg Lola Andrés, la traductora al castellà dels versos de Checa, «la casa se agranda hasta las lindes del pueblo, hasta la tierra, el río, los árboles, los animales y los cielos que la guardan». El llibre s’acompanya d’unes il·lustracions i escultures molt suggerents d’Esther Tenedor Solsona.

En efecte: els nostres morts han habitat una terra i un paisatge sota el cel, i s’han aixoplugat en una casa que, en recordar els nostres finats, recordem exactament com era la casa on van viure, ha quedat fixada en la nostra memòria sentimental més enllà de si la família la conserva («aquell pis desolat m’ha rebut...»), o ja ha passat a unes altres mans.

Som éssers finits i un dia o altre perdem les persones estimades. I per més que aquesta sigui una experiència universal, compartida, el sentiment de buit i de dol que provoca la seva desaparició se sent de manera individual. La cicatriu d’una mort en la nostra existència pot ser que tingui una durada concreta, si bé el sentiment de pèrdua és indeterminable i va variant amb el temps fins que els nostres morts són una companyia i fins i tot són agents d’inspiració quan en reviure instants passats amb ells ens retornen el batec de les emocions viscudes: «Amb aquest anhel que busco d’estar amb mi/ entre el murmuri de les coses». Tot té vida, aleshores. També els nostres morts i les seves coses.

Parlar de la mort, avui, és un tabú perquè es creu que la mort és la negació de la vida i no és així: la mort és una cara de la vida material, no és pas el no-res. El que és el no-res és l’oblit. Acceptar la mort és acceptar la vida tal com és. Acceptar la mort és acceptar la nostra fragilitat, la nostra vulnerabilitat i també la nostra sacralitat. Massa sovint es tracta el cos com si fos una màquina que ha deixat de funcionar, no com l’embolcall d’aquells que han estat el subjecte del nostre amor, del nostre respecte, de la nostra admiració. Aquest ésser que habitava en aquest cos ara és subjecte del nostre enyor: «L’olor d’aquell sabó per a la roba/ que desprenien les mans de la mare». Fins i tot ens sembla que sentim aquesta olor un dia en què la brisa ens porta la certesa de la mort de la mare, sí, però que mai, mai, no ha marxat del nostre cor. Quina mena de mort és aquesta que queda en totes les partícules del nostre ésser i que ara resta en els versos? Ho he dit abans: no hi ha mort mentre hi hagi memòria, per això la mort, humanament parlant, és únicament l’oblit.

No, no hi ha mort en La casa dels meus morts, de Josep Checa des del moment en què escriu: «El silenci de tots els qui hi habiten/ és el silenci que arrecera el teu son./ Ho sap també el gos i no els borda». No, no hi ha mort, sinó vida, en el record d’una missa del gall en una nit de Nadal freda, fredíssima, si bé càlida en la memòria afectiva de l’infant que un dia el poeta va ser: «Ara, encara tremolo assegut al banc/ i la mare, que ja és morta/ em prem la mà». Mai no mor la mà que prem la nostra infantesa, mai no mor la mà que reviu en un vers.