De la memòria i de la ironia de la història

Ara fa pocs dies el Senat aprovava de manera definitiva la Llei de la memòria històrica que modifica la que en el seu dia va aprovar el govern de J.L. Rodríguez Zapatero. Malgrat ser una bona llei encara manté el rebuig i la crítica per part d’una esquerra que veu encara que s’evita reconsiderar la llei d’amnistia de l’any 1977 ja que valoren que mantenir-la ve a ser una mena de llei de punt final. I per l’altra extrem de l’arc parlamentari, per part de la dreta històrica i l’actual ultradreta advoca per eliminar la llei perquè argumenten que serà aixecar novament antigues batalles i que constitueix una revenja i així ja s’han compromès a derogar-la si arriben al govern.

Memòria Històrica. El concepte s’ha definit com Mesures de foment del coneixement del passat i de reconeixement d’aquelles persones que durant la Guerra civil espanyola o la dictadura franquista patiren actes injustos per motius polítics, ideològics o religiosos.

Avaluar aquest concepte porta associat entrar en temes diversos, des de com tractar les víctimes, fins condemnar les actuacions de repressió del franquisme, reconèixer les víctimes de persecució siguin del bàndol que sigui i restituir la dignitat de moltes persones que van ser tractades injustament i amb condemnes més venjatives que justes.

El camí de la nova llei de Memòria històrica no ha estat fàcil encara hi ha qui veu en aquesta llei una mena de revenja contra el franquisme quan del que es tracta precisament es que des d’un règim democràtic es restitueixi la memòria de molta gent que van ser objecte d’injustícies per raons polítiques.

Els punts que defineixen la llei es fonamenten en que ‘1. La finalitat de la llei és aprofundir en el reconeixement dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra d'Espanya i la Dictadura franquista, fins a l'entrada en vigor de la Constitució Espanyola de 1978, però també la recuperació, salvaguarda i difusió de la Memòria Democràtica, centrada en el coneixement de la reivindicació i defensa dels valors democràtics i els drets i llibertats fonamentals al llarg de la nostra edat contemporània, des de la Constitució de 1812.

2. Una llei que es fonamenta en els principis de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició, i que per primera vegada inclou de manera expressa en el propi article primer el repudi i condemna el cop militar de juliol de 1936 i la dictadura franquista.

I hauria de ser evident i normal entendre que la consolidació i la maduresa d’un sistema  democràtic passa per poder mirar el seu propi passat històric sense ressentiment, ni odi, sense reticència. Això requereix un exercici que no sempre  és fàcil, que no sempre es vol fer. Cal assimilar i comprendre la pròpia història viscuda sense cap mena de tergiversació ni interpretació esbiaixada. Amb el pas del temps, dels anys, cal poder afrontar, sense apriorismes, la mirada crítica al passat i incorporar les veritats de la història que són del domini públic, malgrat hi hagi un revisionisme històric perillós que ho vol exaltar i justificar tot. Les víctimes de la cruel i indiscriminada repressió han de poder ser reivindicades per fer justícia sense que aquesta justícia, que aquesta reivindicació no es vulgui utilitzar com un nou element de confrontació.

La mirada retrospectiva ens fa entendre moltes coses però no es pot justificar situacions que atemptaven contra els drets humans i cal fer-ho encara que les víctimes ja no puguin saber que se’ls ha fet justícia. Hi ha encara famílies i la societat col·lectivament que necessiten saber que s’ha fet justícia.  

La nostra democràcia, que la sabem imperfecte com tots el sistemes humans, ha de tenir l’oportunitat de mirar enrere tranquil·lament, sense càrrecs de consciència, sense retrets ara ja inútils, sense odi però fer-ho amb la certesa de que no queda res per amagar, que tot surt a la llum i coneixent el seus responsables, que no quedi res obscur, que aquesta societat ja pot enfrontar-se als episodis més cruels i foscos de la història col·lectiva. Fer aquest exercici, sens dubte, serà un exercici d’enfortiment de les estructures del nostre sistema democràtic.

Ni revengisme ni oblit, la mesura justa per conèixer de veritat la història. No massa lluny, a Itàlia, hem vist un episodi on la memòria històrica ens ha donat una lliçó magnífica no exempta d’ironia i paradoxa.

A la tardor de la vida hi ha qui encara pot donar lliçons de dignitat. I així ens ha  impactat el que ha succeït al Senat d’Itàlia en la seva sessió constituent i en la que calia elegir el que serà el nou president després de les eleccions que va guanyar l’extrema dreta neofeixista de Giorgia Meloni.

Per l’atzar de la vida va presidir aquets sessió constituent la senadora vitalícia Liliana Segre nomenada el 2018 pel president de la República, Sergio Mattarella, "per haver il·lustrat la Pàtria amb alts mèrits en l'àmbit social".

Liliana Segre va ser deportada al camp d’extermini nazi i el 1944 va anar a parar al camp d’Auschwitz-Birkenau. La seva vida ha estat un símbol de la supervivència i de la lluita antifeixista a Itàlia.

Ironies però del  destí, el President escollit és un neofeixista Ignazio Benito La Russa.

Però la senadora Segre no es va deixar impressionar i va llançar un discurs  que ben segur que a La Russa li van xiular les orelles.

La senadora va dir entre altre coses: "En aquest mes d'octubre en què es compleix el centenari de la Marxa sobre Roma, que va donar origen a la dictadura feixista, correspon a algú com jo assumir temporalment la presidència d'aquest temple de la democràcia que és el Senat de la República. El valor simbòlic d'aquesta circumstància atzarosa s'amplifica en la meva ment perquè, veuran, en la meva època, l'escola començava a l'octubre; i m'és impossible no sentir una espècie de vertigen en recordar que la mateixa nena que, un dia com aquest de 1938, desconsolada i desconcertada, es va veure obligada per les lleis racistes a deixar buit el seu pupitre, avui es troba per un estrany destí fins al pupitre més prestigiós del Senat".

Vet aquí la gran paradoxa una represaliada pel feixisme ha de donar, en funció  del resultat democràtic de les eleccions pas a un feixista reconegut. Segurament si el feixisme acabés triomfant això no seria possible. Segre va lluitar tota la vida per fer possible que tothom es pogués expressar, veurem que farà el feixista de La Russa, que després d’escoltar el discurs de Segre va lloar els partisans i va acabar dient que seria el President de tots i, fins i tot, ho va jurar.

Potser la memòria de la senadora Segre ha servit per ni que sigui per un  moment fer reflexionar al neofeixista La Russa.

Per això també es necessària la memòria històrica. Ni que sigui amb la ironia del destí, una perseguida pel nazisme dona pas a la presidència del senat, en una democràcia consolidada, a un neofeixista.