Cantar les 40

Sabedor que els seus rivals no poden exhibir aquesta jugada i que, a més, les regles del joc de cartes exigeixen que es faci després de la primera jugada guanyada que, imagino, per Pedro Sánchez ha estat aconseguir l’aprovació inicial dels pressupostos del 2023 tot i els auguris que donaven com a més probable la prorroga dels que tenim ara vigents.

Però aquesta jugada que els hi dóna un cert avantatge per contrarestar la davallada que els observadors li vaticinen, ha portat un parell de conseqüències probablement inesperades i que podrien acabar fent sortir el tret per la culata.

Perquè per cantar les quaranta, a les cartes, has de tenir a la mà el rei i el cavall de trumfo. Una combinació que, posats en política, significaria que has de tenir de la teva part al monarca i a l’exèrcit, inclosos els serveis d’intel·ligència. I que, en plena jugada, es despengi l’ex-ministre Narcís Serra explicant el que ha explicat sobre el control del rei emèrit Joan Carles I i la implicació del PSOE en la protecció del monarca quan varen arribar a la Moncloa i en tots els aspectes, no sembla que hagi estat allò que els experts qualificarien de jugada mestra. Perquè al “tute”, el que sí mereix aquest nom de jugada és tenir entre les cartes just repartides, els quatre cavalls o els quatre reis junts, fet que suposa guanyar automàticament la partida. I això, de moment no s’ha produït. Encara que el CIS sembla voler posar-hi el seu gra de sorra apuntant a les seves enquestes una pujada del PSOE que ningú veu, a les properes eleccions municipals.

Com també ho feia Felipe González en l’acte de celebració de l’aniversari de la victòria del PSOE, just quaranta anys abans, tot reclamant la presència d’aquell -evidentment, Alfonso Guerra- que li havia aixecat la mà a la finestra de l’hotel on seguien l’escrutini i, de fet, reclamant que les veus discrepants facin costat al candidat actual, Pedro Sánchez. Com feu en el seu moment Lola Flores quan al casament de la seva filla pronuncià l’avui famosa frase de “Si me quereis, irse”.

A més, cantar les quaranta com ho està fent el PSOE té, a Espanya, un altre inconvenient, molt important en la situació que vivim. Donar a l’ultradreta la possibilitat de fer el mateix. Perquè, potser caldria recordar que els autoproclamats i esbombats “Veinticinco años de paz” que Franco va decretar el 1964, en el seu intent peculiar per fer homologable -i fins i tot formalment democràtic- el règim sorgit de la guerra civil, van acabar convertits, per efecte de la seva longevitat, en els “Cuarenta años de paz” arrodonits a l’alça (en realitat, foren 39 anys i 51 dies) pels post franquistes un cop mort el dictador i que foren exhibits com a motiu per seguir mantenint les estructures del regim entre les que destacava l’avui rei emèrit.

Perquè, a més, ells poden presumir de quaranta anys de règim mentre els el PSOE no van més enllà de l’aniversari de la primera arribada al poder. Perquè, si suméssim els anys de González (13) i els de Zapatero (7) l’únic que es podria cantar serien les vint, curiosament, una altra jugada del “tute” quan tens cavall i rei però no de trumfo, mentre el PP, sumant els anys d’Aznar (8) i els de Rajoy (7) només arriben a quinze.

Però la cosa no acaba aquí. I sento un calfred a l’esquena quan m’adono que l’únic que podria plantar cara a aquells “Cuarenta años de paz” dels ultradretans -els vells i nostàlgics i els joves més o menys despistats- es el rei emèrit, que pot presumir de 38 anys i 209 dies de regnat als quals, en sentit estricte, hauríem d’afegir els 35 dies de les dues suplències fetes en vida de Franco per malaltia d’aquest.

Un currículum que per molts, li ha donat i segueix donant-li -amb permís dels britànics que estan valorant si el jutgen o no- patent de cors per liquidar una crisi amb un simple ”Lo siento mucho, no volverá a ocurrir” equivalent al “tute” que, segons les regles del joc, has de dir quan la sort t’ha fet arribar, entre les altres cartes, els quatre reis o els quatre cavalls.