Terra per Pau

És el principi que va instaurar la Conferència de Madrid de 1991 on es trobaren per primer cop representats àrabs i israelians per veure d’aconseguir la fi de les hostilitats entre ambdues comunitats, encetada amb el procés de creació de l’estat d’Israel. Una intenció que, dos anys després, va semblar que podria reeixir quan el primer ministre israelià Isaac Rabin i el líder de la OLP Iassir Arafat varen signar a Washington, el 13 de setembre de 1993, la declaració de principis per la pau, que atorgava autonomia a Gaza i Jericó.

La idea era simple. Israel retornava als palestins part del territori que havia anat ocupant en els diversos enfrontaments amb ells i amb l’excusa de garantir la seva seguretat, mentre els àrabs es comprometien a acceptar l’existència de l’estat d’Israel tal com ja havia demanat la ONU en la resolució 242 del seu Consell de Seguretat l’any 1967, després de la guerra dels sis dies que dugué als israelians fins el canal de Suez.

El resultat no és esplendorós. Aconseguir una autonomia parcial de la Cisjordània, una llibertat vigilada per la zona de Gaza i algunes promeses d’eliminar els assentaments jueus en terres reclamades pels palestins no sembla un camí de roses si tenim en compte que, per posar només un exemple, Isaac Rabin fou assassinat per un jueu, ultraortodox i contrari al tractat, el 4 de novembre de 1995. I que l’embolic continua.

Però hem de convenir que, tot i el seu fracàs, oferir al contrari un “quid pro quo” d’allò que cadascun dels enfrontats té de valor, és un punt de partença perfectament vàlid per situacions com aquesta en les que les dues parts enfrontades no tenen un poder comparable. Fet que convida al més poderós a practicar l’esclafament del rival que, fruit d’aquest atac, radicalitza les seves propostes i accions. També en aquelles situacions que porten molt de temps en actiu, fruit d’una història que ha anat posant-se alternativament del costat de cada contendent, com seria el cas del conflicte dels Balcans, encara amb alguns serrells per resoldre tot i que, afortunadament i en la majoria de casos, dins d’una entitat major com és la Unió Europea.

I, enmig d’aquesta reflexió global, sorgeix el cas de Catalunya, novament enverinat per l’anunci de Pedro Sánchez, per sorpresa i a la Sexta, de la supressió del delicte de sedició. Molt probablement a canvi d’un suport als pressupostos de l’estat. I que per molts, suposa un pas més en el nostre camí cap a l’autoafirmació com a país. Una idea que, des de casa nostra, ens esforcem en comparar i equiparar amb els processos de separació/independència dels països nòrdics (més o menys tranquils i racionals) mentre, des de Madrid, és comparat sistemàticament amb els de separació/independència dels països més o menys colonitzats (generalment violents i impulsius).

Ja he destacat la importància de la “veterania” en els processos de autoafirmació. Per això no crec estar gaire lluny de la veritat si afirmo que aquesta revifalla del tema català és fruit de la percepció d’un cert “terra per pau” en les relacions entre l’estat i les autonomies amb “pedigree” i anys de servei. I de la negació d’un fet diferencial enfront els països nòrdics. El del seu equilibri territorial i de poder que els ha permès durant segles, per exemple, intercanviar Noruega entre Suècia i Dinamarca abans de deixar-la fer camí tota sola, com es va fer en un cert moment amb Islàndia. Nosaltres, ai las, fa temps que vàrem haver d’abandonar l’estatus de “potència mediterrània”. I tant se val si fou per l’entrega d’un rei, catòlic i consort, als designis de la seva dona o per una opció equivocada que impedí manar a Carles III d’Habsburg enfront Felip V de Borbó. El cas és que la nostra relació amb qui ens domina és més semblant a la que hi ha entre Israel i Palestina que a la que en el seu moment tingueren Suècia i Noruega. D’aquí la conveniència de predicar i practicar un “terra per pau” intel·ligent. Que no ens alimenti de molles però també des de la consciencia que el pa sencer, serà difícil d’aconseguir.