Comptar, recomptar, dividir

Em faig ressò d’una dada que únicament he vist publicitada a l’editorial d’una patronal de l’escola concertada. Segons les dades de la Generalitat de Catalunya, la diferència en l’escolarització d’alumnes amb necessitats educatives especials entre la pública i la concertada és tan gran com de… un punt percentual.

Com? No és possible! Tothom sap que l’escola concertada segrega, tria els seus alumnes, els selecciona curosament per deslliurar-se de segons qui. Ens han repetit manta vegades que l’escola concertada és el principal escull a l’hora d’assolir una escola inclusiva. Se’ns ha repetit fins al fàstic que el principal problema de l’educació a Catalunya és la desigualtat i que aquesta desigualtat tenia la seva arrel en la doble xarxa público-concertada. S’ha donat altaveu i pancarta a tothom qui s’ha abonat a proclamar el mantra; s’ha greixat el mecanisme amb els panflets que periòdicament publica la Fundació Bofill. I ara, quan ens posem a comptar, ens surt un raquític u per cent. Políticament trobo que s’ha seguit l’estratègia més absurda. Si s’haguessin dedicat a proclamar que gràcies a la seva feina impagable havien acabat amb la segregació escolar, ara les dades els donarien la raó i podrien apuntar-se un trumfo. Però no. Interessa mantenir la fe intacta que la culpa és d’un altre, la culpa és de les escoles concertades i quan la realitat et contradiu… doncs, res, callar, i seguir donant l’altaveu als “popes” anti-concertada.

Però la culpa de què? La responsabilitat que es vol evitar quina és? Doncs que el principal problema del sistema educatiu català no és la segregació sinó que, lamentablement, no aconseguim ensenyar als nostres infants i joves a llegir, escriure i unes nocions matemàtiques amb uns mínims de decència. I en aquest tema també hi ha dades. Que l’educació centrada en l’alumne i no en el contingut aconsegueix joves coneixedors de res -perquè tot és a Google- i amb problemes mentals a nivell d’epidèmia -perquè la realitat, al final, t’està esperant-.

I que surtin els comptes! Una educació barateta, barateta. Amb molts equips informàtics! No, professors no, que cobren cada mes. Els rics de debò no aniran ni a la pública ni a la concertada, que per a ells ja hi ha l’escola privada. Els qui s’ho poden permetre ja van ara mateix a acadèmies d’idiomes, classes de piano, repassos, classes de matemàtiques per treure la nota que cal al batxillerat… No és un problema! El problema és l’ascensor social aturat. El fill de classe treballadora -una classe cada cop més precaritzada i pobra-, el qui no pot pagar-se una educació en paral·lel, aquest no rebrà res més que Google, power point, superficialitat, poc rigor i poca exigència. Els fills de la classe treballadora ho tindran molt magre per progressar en aquestes condicions. I, per cert, què hi ha més segregador que una escola que no ensenya tot el que podria? Una escola que no es posa al servei de tothom? Què pot dividir més una societat?

Com en el quadre de Quentin Massys, la dona té un llibre d’hores, la fe, el discurs correcte; i al seu costat, l’home compta i sospesa les monedes d’una en una, amb precisió i rigor absolut. Podrà tenir el mateix rigor en tots dos àmbits? Podrem servir els interessos econòmics i alhora ser educadors inclusius, formadors eficients? Podrem servir dos amos?