I tu, a qui estimés més?

A grans trets es deuen poder determinar tres possibles vies o formes d’actuació: 1- la de la creació de l’opinió, del criteri, dels objectius, i la seva expressió; 2- la via institucional; 3 - l’aposta per la mobilització popular no violenta.

1- La creació de l’opinió neix de la captació comprensiva de la informació. Cada cop hi ha més quantitat de fonts d’informació, però sovint manca pluralitat d’informacions. És per això que és indispensable construir el criteri, el resultat personal fruit de la reflexió i, a partir de les informacions rebudes, convertir-lo en un fil vertebrador. I el sentiment? Hi ha de ser, però no pot esdevenir aquest fil vertebrador. L’opinió i el criteri s’han de contrastar, compartir i discutir amb els altres per poder formar uns objectius parcialment o totalment comuns. Això ens obliga a explicar comprensivament el nostre missatge, a formular-lo pensant en persones que no el comparteixen. Es comparteixen raonaments, no consignes. Les consignes, com els encenalls, cremen ràpid.

2- Incidir sobre les institucions és la via que intenta introduir canvis a través de la repercussió que les accions puguin tenir davant de les administracions. El seu objectiu és que des de la incidència de crítiques, denúncies i aportacions, es puguin impulsar certs canvis i ajudar a formar criteris lluny de les informacions oficials i, sovint, comprades. Aquesta via pot ser un element que acceleri els processos de canvi i de transformació social. Això no significa estar dins de les institucions, es pot fer des de l’exterior, exercint un control continuat i seriós. Triar exclusivament aquest camí pot portar a una situació que degeneri, a mitjà termini, en una dinàmica de desmobilització social i un allunyament del grup que dóna suport al canvi. A més a més, no s’ha de menystenir tampoc el risc de burocratització que pot existir quan s’aposta per la via institucional com a única via.

3- La via de la participació popular no violenta aposta pel canvi a través d’una mobilització social extensa, sostinguda, de caràcter disruptiu i amb l’expectativa que esdevingui generalitzada. Les accions al carrer necessiten recolzar-se en un treball explicatiu previ. Perquè aquesta acció sigui útil és necessari que les persones se sentin agredides per una situació que atribueixen a un sistema o govern, que creguin que l’acció col·lectiva pot contribuir a solucionar aquesta situació més que la seva actuació individual, i que identifiquin en aquest procés un “nosaltres” en oposició a un “ells”, els culpables de la situació. Normalment, perquè sigui efectiva, cal començar per campanyes amb objectius que es consideri que són factibles a curt termini. D’aquesta manera, és més fàcil que l’acció col·lectiva sigui considerada útil i suposi un incentiu perquè els participants continuïn treballant de manera conjunta, alhora que augmenta la consciència sobre el motiu pel qual es lluita. Sovint, per a mantenir-la, cal la persuasió, la capacitat pedagògica i la pressió social. Aquesta acció es basa en no cooperar amb l’oponent per fer-li sentir que la seva gran debilitat és que depèn de nosaltres. Per altra part demana coherència, dir i fer el que es diu, i busca guanyar progressivament el suport d’una majoria social.

La dificultat més gran és ser capaç de prolongar i sostenir un temps considerable una mobilització entre la població.

Com a moviment, quina és la forma d’actuació que hem de triar per avançar cap a una hipotètica transformació? Diria que cap de les tres és la forma d’actuació única, que totes tres són indispensables i que es necessiten mútuament. És un itinerari sostingut on en alguns moments una forma ha de prevaldre sobre les altres en funció de les possibilitats organitzatives, les forces pròpies, de les de l’oponent i del convenciment personal i grupal concret. Una orquestra, si no hi ha diferents instruments, no pot ser simfònica, ni un equip de futbol amb un porter i 10 defenses pot funcionar.

La primera via, la de la creació de l’opinió, és una tasca inicialment personal que, posteriorment i en paral·lel, necessita el reforç, el referent i la complicitat del grup.

La segona i la tercera via, la institucional i la de participació popular, necessiten compartir la tasca amb molts altres. Però no es tracta de compartir una proximitat física en un espai, un moment, un crit. El que cal és compartir criteris i objectius. I més enllà de les diferències, ser capaç d’avançar sense mirar de reüll els altres. Hi pot haver contrincants, però per damunt de les diferències sempre hem de tenir clar on i qui és l’enemic. Un enemic compartit entre molts, en siguem o no conscients.

I tu, a qui estimes més, el pare, la mare o el germà?- em van preguntar de petit. Per què em vols fer triar si els estimo tots tres?