L’urbanisme de la postguerra, conseqüències de l’especulació

Anglaterra s. XIX i XX

El final de la darrera revolució industrial, quan las ciutats tenien una allau d’habitants provinents del camp amb l’esperança d’una vida millor, va portar una tensió que va evidenciar que per motius de salut i higiene (habitatges petits, etc.) era més saludable viure fora de la ciutat.

Ebenezer Howard (Londres, 1850-1928), arquitecte urbanista i del paisatge autor del llibre “Ciudad Jardín del mañana” (1902), el 1903 va crear la primera ciutat-jardí Letchworth, fora de la ciutat, a uns 30 km i connectada per ferrocarril amb Londres. És un model d’expansió amb un disseny circular de petites ciutats-jardí, connectades entre si, tot respectant zones intermèdies de boscos o espais verds i equipaments.

Com s’aplica aquesta solució de construir ciutat-jardí a Espanya?

A partir de 1920, es determina a Espanya la “llei de cases barates”, per intentar resoldre una solució al problema de l’habitatge popular, produït per la immigració, per una banda, i la casa d’estiueig (“la caseta i l’hortet” frase del president Francesc Macià), per una altra, demanda molt diferent de les cases barates.

La primera “Llei del sòl” a Espanya és del 1956, d’àmbit nacional, per regular urbanísticament tot el territori. L’eina de planejament és el Pla General d’Ordenació Municipal (PGOM). Els ajuntaments havien de tenir un PGOM que regulés, d’acord amb la llei general, els usos , infraestructures, dotacions, equipaments i la classificació del sòl urbà, l’urbanitzable programat i el no programat, així com la resta; és a dir, el sòl rústec. Aquesta llei cal assenyalar que possibilitava a la pràctica, que tot el municipi fos edificable, a través del seu planejament derivat, els Plans Parcials.

Amb la llei del 1956, sense control i, a més, sense reglaments (tota llei ha de tenir un reglament que la desenvolupi), va convertir els municipis en una cacera, a la conquista de la millor plusvàlua sobre una especulació desenfrenada.  Això sí, els ajuntaments (també responsables junt amb les administracions superiors, que miraven cap un altre costat) tenien uns ingressos mai vistos per les llicències d’obres, per l’impost de bens immobles (IBI) i plusvàlues municipals. Cal dir que son ajuntaments petits i fora de la primera corona de la ciutat de Barcelona, dotats de pocs recursos, econòmics i humans.

Resultat? Caòtic, urbanitzacions sense serveis o per acabar, moltes vegades sense promotor (fugit o per abandó de les seves responsabilitats, manca d’associacions dels veïns, voluntaris, però  sense organització jurídica ni tècnica.

Municipis de menys de 1.000 habitants passaven a tenir més de 20 urbanitzacions.

Predemocràcia i els primers ajuntaments democràtics.

A la vista del desastre generalitzat a tota Espanya i sobre tot a la taca del perímetre de la costa (tota), és el propi govern central que es veu amb la urgència de modificar la llei de 1956.

Així doncs, s’aprova una llei de modificació i reforma en els anys 1975 i 1976, on es posen una sèrie de modificacions, per tal que no es continuï amb el model anterior. Però només anunciar-ho i començar a circular amb la transició espanyola (1975-79), la majoria dels ajuntaments predemocràtics aturen els procediments iniciats, davant de les primeres eleccions democràtiques.

En aquest període l’Estat aprova els Reglaments de la llei del sòl, l’any 1978, de Disciplina, Planejament i de Gestió. Reglaments necessaris per desenvolupar la llei mateixa i garantir una condició indispensable: la “seguretat jurídica”.

Repàs de com estem?

Però el que no ajuda gens a tenir un país ordenat (urbanísticament) és tenir lleis, sense reglaments i sense els instruments mínims necessaris, personal adient, administració municipal i superiors que no controlen el que passa realment en els municipis... Tot i tenint els traspassos fets des de l’aprovació de la Constitució de 1978, on es produí la primera Llei 9/1981, de 18 de novembre, sobre protecció de la legalitat urbanística, per part de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta llei era per posar ordre a tot el tema de les urbanitzacions de baixa densitat. El resultat havent passat més de 40 anys és desmoralitzador, en comprovar la manca de resposta (llevat d’excepcions) tot i tenint prou legislació  per posar-hi ordre.

Cal agrair el treball realitzat fet per la Diputació de Barcelona i publicat amb el títol: Les urbanitzacions a la província de Barcelona.

L’any 2009 es va aprovar la Llei 3/2009, de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Una llei que estableix els criteris per la legalització de les urbanitzacions, per a la seva convalidació i acabar els serveis incomplerts, corregint els desequilibris heretats. Els 23 articles i les seves disposicions addicionals, transitòria i finals donen tota la pauta per encaminar la possible solució. Però, una vegada més, ens quedem aturats en el mateix de sempre, “molta lletra i poca efectivitat real”, manca d’assignació econòmica.

Que es pot fer, si algú escolta?

1-S’ha de reduir el nombre de municipis (dels 948) d’acord amb  l’informe Roca, encarregat pel Parlament de Catalunya, sobre la “Revisió del model d’organització territorial de Catalunya, el 3 d’abril de 2000, creant unitats amb una dimensió que faciliti models d’administració amb els POUM  com a eina urbanística.

2-Catàleg de Protecció del Patrimoni Històric Municipal.

3-Catàleg de Protecció del Paisatge Municipal.

4-DUPROCIM (Document Únic de Protecció Civil Municipal).

5-Cadastre actualitzat del municipi.

6-Inventari de les urbanitzacions actualitzat.

7-Assignació pressupostària anual per la gestió urbanística del municipi.

8-Assignació pressupostària anual de la Generalitat per a les urbanitzacions.

9-Pla d’Eliminació de Residus del Municipi.

10-Actualitzacions cada 10 anys

Conclusió

Com a conclusió podem establir que l’IBI municipal no pot resoldre el problema econòmic que presenta l’actuació de posada al dia de les urbanitzacions existents;  més de la meitat estan per acabar. Probablement s’haurà de revisar (els POUM) i reduir els àmbits de sòl urbà i urbanitzable, d’acord amb les modificacions (reparcel·lacions noves de les urbanitzacions).

També s’hauran d’agrupar habitatges en un model més sostenible i anul·lar carrers, per poder reduir els costos i el manteniment dels serveis a les urbanitzacions.

Cal crear equipaments i dotacions per àrees unificades, per donar resposta a les necessitats reals dels nuclis de poblacions, essent més sensibles al canvi climàtic. El model de “ciutat jardí” és una cosa i el que s’ha fet n’és una altra.

És hora de posar al dia el Pla Territorial General de Catalunya, (Llei 1/1995). Ara quan s’aprovi el darrer Pla Territorial Parcial del Penedès, sumant els 7 restants, es l’hora d’endreçar el que s’ha fet malament des de 1920, tot recordant que el “dibuix d’una línia té una conseqüència jurídica i econòmica”.

També entendria que fos al inrevés, és a dir, prioritzar la tramitació de posada al dia del Pla Territorial General de Catalunya, donat que els altres 7 Plans Territorials Parcials ja han d’actualitzar-se. Fem-ho i dibuixem la mirada actual per a tot el territori català.

Cal fer la pedagogia necessària per no caure més amb en l’error de models equivocats. El país s’ho mereix.

Així ho veig.