La disfòria de gènere

Ha de quedar clar que ser transgènere no significa patir cap trastorn psiquiàtric, malgrat això aquest fet suposa pels infants, que sovint pateixin assetjament, exclusió i estigmatització, viure en un constant estrès. Malauradament els professionals únicament la identifiquen després de patir un rendiment deficient a l’escola, presentar problemes i mostrar un agreujament per la seva persona en general.

Certament podem parlar d’alguns indicadors que ajudaran a identificar la disfòria en un infant, com pot ésser una marcada incongruència entre el gènere que l’infant sent o experimenta i el gènere que té biològicament.

L’infant verbalitza sentiments d’estar atrapat dins d’un cos amb el gènere del qual no s’identifica, tenir preferències per roba, joguines i activitats que hom associa al gènere contrari.

L’infant també explica que és de l’altre gènere, visualitza projectes d’una manera madura per esdevenir de l’altre gènere, manté un rebuig per l’anatomia del seu propi cos. Desitja i manifesta desesperadament gaudir de les condicions sexuals del gènere que l’infant experimenta.

Cal tenir en consideració algunes premisses importants: quan parlem de sexe hem de saber que ens referim al que distingeix físicament un home d'una dona, als caràcters biològics mentre que si ho fem de gènere ho fem del que socialment entenem pels seus caràcters.

Per tant podem dir que el sexe és el conjunt de característiques biològiques i fisiològiques que distingeixen homes i dones.

Si ho fem d’identitat de gènere, hem de fer-ho en quant a la identificació de les persones amb els rols i estatus que socialment s’atribueixen a homes, dones i a les característiques biològiques de naixement. També correspon a la manera d'expressar el que s'espera d’un determinat gènere, per això sentim parlar de gènere masculí i gènere femení.

Clínicament parlant a una persona que s'identifica amb un gènere que no concorda amb el gènere que li va ser assignat en néixer segons les seves característiques biològiques diuen que presenta una disfòria de gènere.

L'activisme transgènere reivindica una descatalogació de la transsexualitat com a disfòria de gènere o trastorn de la identitat de gènere, termes inclosos, respectivament, en les darreres edicions del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5, per a la cinquena edició, del 2013), publicat per l'Associació Psiquiàtrica Americana, i de la Classificació internacional de malalties (CIM-10, per a la desena edició, del 2010), publicada per l'Organització Mundial de la Salut.

El juny de 2018 es va anunciar en l'onzena edició de la Classificació internacional de malalties (CIM-11) que la transsexualitat deixaria de ser considerada un trastorn i es classificaria dins l'apartat anomenat incongruència de gènere, en un nou capítol sobre condicions relacionades amb la salut sexual.

Gràcies a la lluita d'associacions LGBTI, la disfòria de gènere, el sentiment de pertànyer a un gènere diferent del sexe de naixement, ha deixat de ser considerada una malaltia per part de l'Organització Mundial de la Salut. Es considera com una incongruència de gènere per tal que qui ho desitgi pugui gaudir d’un tractament mèdic.

En el procés de reassignació en les persones amb disfòria de gènere, hem de parlar del tractament hormonal creuat que té com a objectiu induir els caràcters sexuals secundaris del sexe amb el qual s’identifica la persona i al mateix temps disminuir els caràcters del propi sexe. El treball va a càrrec d’un equip multidisciplinari en la reassignació ja que és molt important per a fer un procés segur i amb garanties.

En la disfòria de gènere, anomenat trastorn d’identitat de gènere, la persona presenta una discordança entre identitat de gènere i genitals. Els afectats i afectades no s’identifiquen ni senten com seu el sexe amb el qual van néixer o es els va ser assignat.

En el llibre Tractat de Psiquiatria de l’infant i l’adolescent, es defineix com el sentiment d’incomoditat que tenen algunes persones respecte al seu propi sexe. Rau en la convicció de l’individu que la seva identitat sexual no coincideix amb el seu sexe anatòmic.

L’aparició de la disfòria de gènere la veiem quan l’infant té una curta edat, hi ha d’altres comportaments que són inherents del gènere femení o masculí. No hem de preocupar-nos per algunes mostres que podem observar en els infants i que històricament hem circumscrit a un gènere determinat, com el joc de la pilota o amb nines.

Amb llargs períodes de desànim i d’incomoditat amb el seu jo, observem que el principal símptoma de la disfòria de gènere és un patiment molt fort de l’infant, l’adolescent o l’adult que sofreix aquest trastorn. Una gran incomoditat que li provoca el seu cos, especialment els seus genitals, fins i tot pot arribar a l’autòlisi.

Apareixen comportaments poc comuns del seu gènere, sobretot a l’adolescència i un sentiment que no els permet ser ells o elles mateixos. Veiem com tenen problemes per vestir segons ho indica el seu sexe anatòmic.

Segons el estudis relacionats a aquest trastorn podem observar que els resultats varien depenent de molts factors culturals i socioeconòmics. Tot i així es calcula que només un 3% dels casos que presenten persistentment comportaments poc comuns acaben per buscar el canvi del seu sexe.

Hi ha una persistència del nombre d’infants fins a l’adolescència, en un 75% evolucionen directament cap a l’homosexualitat. En el 20% dels casos de comportaments poc comuns, aquests comportaments evolucionen cap a l’heterosexualitat.

Els educadors i educadores socials que intervenen destaquen que cal un diagnòstic adequat a temps, l’infant ha de poder expressar el que sent i saber que ningú l’està jutjant. Quan els pares observen algun comportament que persisteix han de cercar un professional de la salut mental perquè pugui orientar-los aviat.

Un bon psicòleg pot oferir el suport, respecte i sensibilitat per ajudar a combatre el rebuig social i la discriminació. Cal considerar que hi ha diferents ritmes en els sentiments i desitjos, cal tenir una actitud molt curosa i sobretot garantir sempre l’actuació amb rigor i seriositat. S’han de poder allunyar les pors, les inseguretats i el patiment de l’infant i de la seva família.

Les persones construïm la nostra identitat sexual partint de quatre aspectes, el sexe (o categoria biològica), la identitat de gènere (o categoria social), l’expressió de gènere (com ens manifestem) i el darrer, l’orientació afectivosexual.

Paul B. Preciado és filòsof, comissari d’art i escriptor, i va ser un dels impulsors, als anys 90, de les teories queer. Reflexiona sobre la identitat de gènere i sobre la construcció social i política del sexe. “Les dones han lluitat històricament per reapropiar-se un òrgan, l'úter, sobre el qual no tenien sobirania personal. El mateix passa amb els òrgans sexuals, que s'han pensat històricament com a genitals. És a dir, tu pots fer-te una operació de canvi de nas, però no suposadament de canvi de sexe, cosa que significa que el nas sí que és teu, però els teus òrgans sexuals no...”

Joan Rodríguez i Serra és educador social