Ara que ve Nadal

Ara ve Nadal, i a part de matar el gall, com diu la cançoneta, enguany tornarem a haver de suportar i de llegir i sentir les insolents transformacions literals dels termes d'aquest cicle festiu: 'Nitbona', 'Nadals', 'Nitvella', 'belens', 'revellion', 'raïms de la sort' i altres encantadores ridiculeses amb que ens obsequiaran els 'empleats' dels mitjans informatius −sobretot TV i ràdios−, i ens fatigaran el cuc de l'orella alguns dels nostres millors amics (i també els saludats). I sobretot segur que seguirà ben viu, amb tota la càrrega d'insolència inculte, el 'cagatió' per referir-se a aquesta soca d’arbre que només amb un sobri 'Tió' en té prou per fer-se conèixer. Bé, el cosmopolitisme ja té aquestes servituds, i la nostra societat ambiental en té molt de cosmopolita... de pa sucat amb oli −com més va, més n'adquireix la traça-.

En tot cas, i sobretot per a qui n'estigui interessat, jo, en aquest article, manifestament indignat per la incúria en el llenguatge d'aquests 'empleats' dels Mèdia (més mandrosos com de més àmplia difusió) per transmetre amb veracitat i senzillesa el nom de les coses; de les coses que durant segles s'han dit d'una manera −termes d'una antigor i historicitat secular− i, que avui té oberta la veda per fer-los servir com mers vocables que tant poden servir per a una solemne cerimònia avial, com per decorar el reclam de l'aparador d'un centre comercial; tot és bo, i avall que fa baixada. Vull aclarir que fer servir el terme 'empleats' per referir-me a alguns treballadors dels Mèdia, no implica que els posi a tots al mateix sac. Soc ben conscient que la feina del 'periodista' continua sent una de les activitats professionals més dignes i arriscades en la societat del nostre temps, però no tothom qui va a banyar-se és submarinista, oi?

En fi, amb el benintencionat interès per combatre, o si més no, pal·liar la descurança en el parlar (i escriure) −ara que ens cauran una bona quantitat d'articles, anuncis, debats, reportatges, etc., sobre el cas−, provaré de posar el meu granet de sorra, que ja sé que no serà gaire efectiu, però que menys ho seria callar com a missa, i que se'm florís el pa a la boca.

Trasllado al meu article una entrada del capítol sobre 'El tió i els focs de Nadal’, del Llibre de Nadal de l'erudit Ramon Violant i Simorra. Ed. Altafulla 1983.«Són moltes les persones de casa nostra que creuen que l'encesa del Tíó de Nadal és una cerimònia característica [...] de Catalunya. Res més equivocat que aquesta creença. Aquesta cerimònia, manta vegada més solemne que a la nostra terra es troba pràcticament arreu de les comarques pirinenques [...] així com altres llocs d'Espanya i bona part d'Europa. Però així com a Catalunya, compresa la comarca de la Ribagorça fins a la ratlla de la Vall de Benasc, aquest vell ritus domèstic s'ha convertit en uns moments d'esplai i de joia i expansió infantívola i familiar, conservant de totes maneres algun element mític molt arcaic, tant al país basco-navarro, com a l'Alt Aragó fins a la Vall de Gestaín, veïna de la Vall de Benasc[...] la consagració i encesa del Tió de Nadal, oferia fins fa molt poc, el simbolisme arcaic, respectuós i sagrat, d'un ritu casolà de tradició antiquíssim, molt emparentat amb el mateix ritual observat a la Provença, a la Bretanya armoricana, Alemanya, Anglaterra, països eslaus meridionals, etc...»

O sigui el costum català de 'fer cagar el Tió' no té res d'exòtic −potser només la posada en escena i l'actualització de la cerimònia, que ha passat de ser un ritual de transcendència avial, a un joc familiar; com els ha passat a altres costums arcaics, que la secularització de la societat els ha fet perdre 'sacralitat'. A altres latituds aquest tronc (arbre) de Nadal se l'anomena de diverses maneres. Olentzero-emborra, gabonzuzi, troncada o tronca de Navidad, Bazterreco, toza, tizon, etc.

Res més per acabar l’any, i, Bon Nadal!