L'àrbitre

És clar que sovint és qui acaba rebent totes les crítiques. Perquè, si alguna cosa funciona malament en un partit, els jugadors, els entrenadors i fins i tot el públic queden eximits de culpa en tant que ell, autoritat màxima de l’esdeveniment, no ha sabut aplicar correctament la llei o el reglament. Xiulant aquella falta que tothom menys ell ha vist o concedint al davanter la gràcia de repetir aquell penal en que el porter s’ha mogut abans que sonés el seu xiulet.

És més que evident que, l’invent i aplicació del concepte d’àrbitre com a persona encarregada de decidir en un litigi entre persones o institucions, està en la base de qualsevol civilització que ha volgut superar l’estadi purament animal de les confrontacions entre individus o corporacions. Perquè aquestes, biològicament, només podien tenir una sortida. La derrota d’un dels contendents. Una derrota que inicialment anava associada a la mort del perdedor. Fins que els guanyadors es van adonar que la dominació del vençut podia ser molt més rendible que la seva mort. Tot i que aquesta darrera, amb el seu valor exemplificant, podia ser una eina perfecta per mantenir la submissió.

Per tant, la majoria de societats no teocràtiques van optar per un model mixt en el qual aplicar als perdedors, segons el rol desenvolupat en la lluita que es volia resoldre, la mort o la submissió. Una opció que, inicialment decidida i aplicada pel màxim jerarca, va anar passant a individus formats per aplicar-la. Perquè, a mesura que les societats creixien, s’evidenciava la necessitat d’unificar en elles els criteris i respostes a les diferents situacions. Una necessitat que generà l‘aparició de les regles o lleis que garantissin un tracte o resposta igualitària, la d’organismes capaços d’aplicar-les amb eficàcia, recorrent si calia a l’ús de la força i, el més important a mesura que els drets humans varen anar implantant-se, la d’autoritats amb capacitat per interpretar els fets i decidir-ne la resposta a aplicar en funció del que marquen les lleis. Els jutges. Una evolució similar a la que s’ha produït entre aquells partits de carrer de la meva infantesa i els que encara juguen les seleccions a Qatar. Passant de la baralla dels equips per una pilota entrada a la porteria virtual definida per dues piles de jerseis, al veredicte dels jutges després de l’anàlisi tridimensional i pluriangular fet amb l’ajut del VAR, de les imatges de la darrera galopada del davanter en suposat fora de joc.

I aquí és on comença a embolicar-se la troca. Perquè mentre la mà de Deu aplicada per Maradona enfront Anglaterra al Mundial de l’any 1986 fou donada per bona per la voluntat de l’àrbitre nord-africà Ali Bennaceur i el seu linier, actualment seria invalidada. Després d’una pausa d’uns quants minuts, diguem-ho tot.

I és que, el que abans es deixava en mans de l’àrbitre del partit com a autoritat suprema, ara podria ser recorregut (com passa amb les expulsions) davant d’instàncies superiors amb potestat per modificar el veredicte. Àrbitres d’àrbitres.

Una situació que en el camp dels litigis judicials ja fa temps que existeix. Recursos, apel·lacions, revisions,... estan a l’ordre del dia en el camp judicial. En un ambient força paral·lel al del futbol. La llei del “sí és sí” n’és un exemple perfecte. Mentre, en el seu encara llarg camí cap a l’aplicació uniforme, responsable i final va topant amb sentències que apliquen el punt de vista d’un magistrat concret en un cas també concret, els organismes suprems, els àrbitres dels àrbitres, intenten progressar o progressen (adequadament?) cap a aquella unificació tan desitjable però tant difícil d’aconseguir.

I amb l’embolic afegit de la resistència dels organismes polítics i judicials a complir la llei que ambdós han jurat respectar i defensar. I en un aspecte tant purificador i exemplar com el de la renovació dels càrrecs designats.

Una situació que recorda aquella dels partits de carrer de la meva infantesa. Quan l’amo de la pilota reglamentària amb que jugàvem, en Garcia, erigint-se en àrbitre, amenaçava amb endur-se-la i suspendre el partit si no es donava per bo el seu xut passat, segons ell, entre les dues piles de jerseis.