Els lligams espirituals amb els avantpassats

Nina Canault, periodista científica i filòsofa, és autora de l’assaig Cómo pagamos los errores de nuestros antepasados. Una introducción a la psicogenealogía (Ediciones Obelisco). Aquest llibre, publicat per primera vegada l’any 1998 i una veritable joia en aquest camp d’estudis, és el resultat de set anys de treball d’investigació amb els terapeutes més rellevants del moment en l’àmbit de la psicogenealogia, o l’inconscient transgeneracional que heretem.         

Amb la mort no s’acaba res. S’acaba la corporalitat, la presència física. I fent atenció al pas del temps, amb la progressiva dissolució del cos és possible que, si és el cas, sentim com va disminuint aquell pes que un dia havien provocat els mal entesos amb la persona finada, o la tristesa, la desolació que encomanava el seu desamor. No és un alliberament, però alleugereix. Amb la mort, doncs, no s’acaba res essencial per a la vida psíquica i espiritual dels familiars que queden perquè en general obre portes als records que, si són bons, seran una companyia, una inspiració, i fins i tot una salvaguarda.

Rebem dels nostres avantpassats alguna cosa més que una herència material, que, en el cas que n’hi hagi una de significativa, acostuma a ser font de litigis. Rebem dels avantpassats un llegat psicogeneracional amb els seus aspectes positius i negatius. Si són negatius ens farà víctimes, ja que els continguts psíquics dels secrets de família, les morts traumàtiques o els mal tractes, per exemple, es transmeten. Si no es resolen posant-los a la llum i assumint-los, tracen una petja negativa o dolorosa en la psique familiar que va passant de pares a fills. Una experiència dramàtica com haver estat un supervivent d’un camp d’extermini, sens dubte tindrà un efecte en els fills i en els nets, per a bé o per a mal. La bomba llançada a Hiroshima encara fa mal al cor als descendents de les víctimes. Vet aquí perquè, com sabien ja els antics, són necessaris els rituals d’homenatge i de perdó. No esborren res, però atenuen el dolor, permeten el pas del dol, expressar el sentiment de pèrdua. Els nusos psíquics s’han de desfer, ofeguen.

La psicologia, i sobretot la psicoanàlisi, ja fa dècades que estudia, que investiga el processos vitals de la transmissió d’actituds i continguts psíquics que carreguem en néixer. No tots els membres de la família, és clar, només alguns que sense que se’ls digui res, o precisament per això, per aquest silenci, expressaran un malestar interior, un desfici psíquic, un comportament estrany o, pitjor encara, una malaltia. No sempre, ja que a vegades es fa llum al propi interior, però per ‘comprendre’ el nostre comportament, el nostre estat d’ànim aparentment injustificat, o, fins i tot l’orientació de la nostra vida, esdevé útil treballar la psicogenealogia que ens fa i ens desfà.

Quan Nina Canault diu errors en realitat també vol dir traumes, ferides existencials o presències esdevingudes tristament fantasmagòriques que tant poden ser de caire personal com col·lectiu. Canault comença el seu llibre de lectura tan recomanable amb el raonament que va expressar davant un auditori atent l’escriptor Isaac Bashevis Singer, que escrivia en ídix, una llengua germànica parlada pels jueus alemanys i europeus, quan l’any 1978 va rebre el Premi Nobel de Literatura. Singer havia volgut donar veu a les presències fantasmagòriques a les quals els encantava l’ídix, va dir, ja que totes el parlaven. I com que creia en la resurrecció, ja els sentia dir: «Han sortit nous llibres en ídix»? La història és il·lustrativa dels llegats immaterials que rebem dels nostres avantpassats: amb la Xoà, amb l’extermini de milions de jueus, es corria el perill de la desaparició de l’ídix. I és que els genocidis no només ho són de persones: ho són també de les llengües i les cultures que porten aparellades.