Ens calia?

Tot canvi d’hàbit representa una adequació d’usos i costums a noves maneres i formes. És evident que per múltiples circumstàncies la manera de consumir i de comprar ha canviat i molt i, a més, amb rapidesa. El temps accelerats, la poca disponibilitat de temps addicional de manera quotidiana fa que les “compres” es facin majoritàriament de manera global i encara si pots on line. Després de la pandèmia aquest sistema s’ha consolidat Aquets canvi ja, suposem, previst pels experts fa que calgui tenir polítiques clares per protegir els comerços dels interiors de la ciutat que són -això sempre s’ha dit- els que fan xarxa, que cohesionen, però cal que s’articuli també  la possibilitat de que grans àrees comercials s’estableixin a les afores de les ciutats seguint un model importat ja fa anys d’altres països on sembla que anar al centre comercial és una manera de passar part dels festius; i fins tot hi ha marques comercials que juguen a les dues bandes, als centres de les ciutats, o sense ser al centre mateix, tenen  botigues de dimensions petites i mitjanes i fora ciutat intenten atraure públics d’altres llocs per la via de superfícies més grans amb l’atractiu de no tenir problemes per aparcar i poder fer adquisicions complementàries de tota mena amb facilitat.

Els que siguin més grans, els que encara tinguin memòria recordaran que a la nostra ciutat l’arribada de les grans superfícies es va produir fa molts anys, prop de cinquanta ja, primer en forma de gran magatzem al centre, a la Rambla, el famós Europrix amb dos i tres plantes i amb escales mecàniques (com a Barcelona!) que no va durar gaire i que volia competir amb algunes botigues locals que havien fet ampliacions notables en els negocis. L’intent reeixit és el de fa ara una trentena llarga d’anys quan van desembarcar els Intermarché, una marcar comercial lligada a la gran distribuïdora Les Mousquetaires, una escissió de la gran empresa Lecrec.

L’arribada va generar una protesta tampoc exagerada però cridanera del comerç de la ciutat que auguraven catàstrofes superiors a les deu plagues d’Egipte. Amb paradoxes però, alguns dels que, al vespre, més cridaven megàfon en mà a la Plaça de la Vila, davant de l’ajuntament, després al matí  servien el seu producte a la gran superfície. S’ha de viure deien i en la guerra i en l’amor tot s’hi val.

Ara amb bombo i plateret s’han anunciat i ja ha obert el nou Parc Comercial situat al polígons de la masia d’en Barreres on hi havia la històrica fàbrica de ciments Griffi amb tradició de lluites sindicals. La industria ha estat substituïda doncs per una zona de consum amb representació de diverses marques comercials.

El procés va ser llarg i amb la necessitat de fer modificacions prou substancials al Pla General que no contemplava ubicar-hi sòl comercial en aquell indret. Tal i com en el seu moment es va denegar en el complex dels inicials cinemes Lauren.

Els que avui manen a la ciutat es van oposar als canvis i en contra del projecte de parc comercial, però no passa res perquè en política canviïs de posició no és necessàriament dolent si l’objectiu s’ho val.

S’ho val però el Parc comercial de Vilanova? Sobretot quan en altres indrets de la població hi ha espais potencialment comercials que es moren de riure i amb un gradual deteriorament que s’aboca al sinistre total en uns anys.

Realment el projecte que ara s’ha obert és ambiciós i dóna una perspectiva nova a un sector que avui roman inhàbil des d’una perspectiva econòmica després del desmantellament de la producció del Griffi. 

Però també planteja dubtes raonables com tots els projectes que sorgeixen de bell nou.

El veïns del Tacó possiblement hi guanyaran. Ara que ja fa temps que no els arriba la pols que emetien els filtres de les xemeneies del Griffi, els caldrà plantejar canvis en la circulació com ja s’ha fet de baixada cap a la ciutat i en la remodelació de l’avinguda amb costos repartits entre l’empresa explotadora del terreny i el mateix ajuntament.

S’han produït també modificacions d’espais i a corre cuita s’ha hagut de millorar l’enllumenat i també s’explica que s’allargarà el bus urbà amb parada (amb marquesina coberta!) per evitar més circulació de vehicles (cosa que no passarà). Ens capfiquen en canviar circulació pel centre de la ciutat (si mires el nou mapa sembla un atac dels pells roges amb una munió de fletxes amunt i vall extraordinària) i en canvi ara aquest nou espai comercial fomentarà, no en tinguem cap mena de dubte, una inducció de l’ús del vehicle privat per anar a comprar.

I es evident que qualsevol nova estructura, aquesta privada i de comerç, aixeca expectatives positives i també genera òbviament les oportunes crítiques per qui creu que en pot sortir perjudicat o discrepa dels sistema establert de consum i encara porta a fer-se algunes preguntes per aquells més curiosos, per esclarir possibles dubtes sobre el parc. Pel que hem pogut veure algunes de les empreses que s’ubiquen a l’antic espai del Griffi ja estaven en el territori -a un quilòmetre com a molt de distància-. Deixen un lloc per ubicar-se en un altre. Aquets buit els omplirà algú. Desmantellem una àrea comercial del poble veí per omplir-ne un de nova aquí. A qui beneficia? A qui perjudica?

I encara alguna pregunta més:

El nou espai, atraurà més comerços, de noves marques comercials que promouran una competència sana?

Hi ha prou massa de població per la seva viabilitat? O la pretensió és captar públic d’altres comarques incentivant la mobilitat?

Hi haurà una reubicació de centres ja situats a la Rambla del Garraf i per tant serà un mer canvi de lloc i no pas de nova implantació de noves empreses generadores d’activitat i de més llocs de treball?

Aquest és el model que es vol pel territori? Què ha fet superar les reticències dels que varen votar-hi en contra inicialment?

I és aquest model el que ens convé?

Ens volem convertir en uns zona clapejada de grans espais comercials que es vagin fent la competència?

N’hi ha prou talls de pastís per tothom? Qui en menja més d’aquest pastís?

És evident i indiscutible que qualsevol iniciativa que pugui generar activitat econòmica a la comarca és interessant si porta la possibilitat de minvar els nivells d’atur existents encara i sí realment és una generació de riquesa que queda aquí i pot redistribuir-se. Però vestir un sant per desvestir-ne un altre no sembla ni el millor ni el més positiu pel territori.

Tanmateix però ens agradaria que s’intuís en les decisions sobre el territori i més si són d’impacte supramunicipal -cosa que ara és més que dubtosa- que darrera de tota decisió existissin uns nivells de coordinació, de presa de decisions conjunta en funció d’una planificació estratègica del territori respectant naturalment l’autonomia de cada municipi de manera coordinada entre el territori.

Creiem que no és dissortadament el cas. Cada terra fa sa guerra com diria aquell.

Tot plegat ens fa pensar.

Calia?