Barcelona, l’Urbanisme expansiu i la seva governança

Els creixements expansius de la ciutat és produeixen per l’abandonament del sector agrari i la immigració. Buscant noves oportunitats, per una millor seguretat personal i col·lectiva, feina i habitatge amb millors serveis que en els llocs de procedència; és a dir, a la ciutat hi ha més oportunitats.

Barcelona   

Barcino es va fundar el s. I aC , les seves muralles s’enderroquen el s. XIX  degut a la crisi econòmica i de salut pública (còlera),  a excepció del barri de la Barceloneta, construït al 1753, península guanyada al mar.

En el s. XIX se  li encarrega l’estudi de fora muralla a  l’enginyer Ildefons Cerdà, autor del planejament de l’eixample (la famosa cruïlla d’illes). En el mateix segle es prenen les decisions d’obertura del Portal de l’Àngel, de l’avinguda de la Diagonal (1884). També es prenen les decisions urbanístiques d’ampliar Barcelona, agregant parcialment o totalment, municipis limítrofes amb la ciutat als segles XIX i XX.

Governança

 A part de les Diputacions Provincials (des de 1833) previstes a la Constitució de Cadis de 1812, hem tingut períodes (República) de Consells Comarcals i Vegueries i per descomptat governança del Govern Central (Delegacions).

L’any 1976 s’aprova un Pla General Metropolità  d’Ordenació Urbana, PGM-76, redactat per l’arquitecte Joan Antoni Solans Huguet. Àmbit que integrava l’anterior Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona a un total de 27 municipis.  Aquests fets descrits, mantenen una governança liderada per la Ciutat Comtal, fins a l’arribada de la democràcia amb les Comunitats Autònomes, previstes a la Constitució de 1978, i els seus traspassos de competències.

 La Generalitat aprova l’any 1981 la primera llei, la 9/1981 sobre protecció de la legalitat urbanística, i la Llei 3/1984, de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic vigent a Catalunya. El Parlament de Catalunya aprova la Llei 31/2010, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona augmentada a 36 municipis amb una població de més de 3 milions d’habitants, entre ells Barcelona.

Jocs Olímpics de 1992

Els JJOO fan una sacsejada urbanística important en el si del municipi de Barcelona i també en els 15 municipis de les subseus. Barcelona és la que té una transformació més important, sobretot amb infraestructures, reformes urbanes i la ciutat oberta al mar (front marítim). Des d’aquest esdeveniment Barcelona es situa en una de les ciutats ‘top’ arreu del món.

Problemes

El principal problema de Barcelona és la seva superfície. Municipi petit, la seva figura geomètrica (límits) la pressiona i no la deixa créixer, té un embut que a la vegada és una excel·lència, el port i el seu front marítim. Altres capitals com París, Madrid, Roma, Londres….es desenvolupen en un radi de 360º i Barcelona només de 180º; és a dir, la meitat, cosa que en complica l’expansió en superfície. A més, al nord, la serra de Collserola, a l’est, el riu Besòs, a l’oest, el riu Llobregat, i al sud, el mar Mediterrani. Però quan es mira amb ulls metropolitans, BCN és una sola taca lumínica. L’Hospitalet, Cornellà, el Prat, Sant Feliu, Esplugues, Sant Adrià, Badalona, Cerdanyola, Montcada, Sant Cugat, etc. És a dir els 36 municipis que avui integren l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb més de 3 milions d’habitants.

Creació de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB)

Es parla d’una nova ampliació de l’AMB, que estaria formada  pels límits de l’arc format per Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Sant Sadurní, Vilafranca i Vilanova i la Geltrú, i deixaria fora el Baix Penedès. Deixaria amb discrepància la actual Vegueria Penedès.  Això ens portaria a dir que ara ja no és l’AMB sinó la Regió Metropolitana de Barcelona amb una població de 5 milions d’habitants i uns 70 municipis. Cada vegada que s’ha plantejat aquesta qüestió des de temps medievals ha generat debat polèmic i lluita d’interessos de governança.

Però hi ha un factor que guarda una relació directa en el creixement dels pobles i las ciutats i per a mi és la feina (treball) i el lloc de residència (habitatge).

El moll de l’os.                                                                                                                 

El preu de l’habitatge a Barcelona és molt alt; a mesura que ens n’allunyem el preu baixa en els municipis metropolitans. Si tenim en compte que el municipi de Barcelona és petit i vol créixer ens trobem que li manquen solars edificables de tipologia plurifamiliar per construir habitatge assequible. Forçosament el preu expulsa els descendents o nouvinguts que voldrien viure a la ciutat dels seus pares o avis, també aquelles persones que per la seva feina (més a prop) voldrien no haver-se  de desplaçar tants quilòmetres diaris per anar a treballar, però el preu actual tant de compra com de lloguer d’habitatge en dificulta l’adquisició i obliga a allunyar-se de Barcelona.

Conclusió

Hi ha un treball fet pel Departament de Territori de la Generalitat, amb el títol d’Estudi en matèria dels possibles municipis de Catalunya que poden créixer poblacional-ment, s’anomenen ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES  a través d’un Pla director.

Aquesta planificació es fruit del Decret Llei 1/2007, DE MESURES URGENTS EN MATERIA URBANÍSTICA, que tenen com a principal objectiu capacitar el Govern de la Generalitat per tramitar ràpidament la preparació de sòl per a la construcció d’habitatges assequibles.

Doncs estem a les portes del 2023 i pràcticament no s’ha assolit aquell objectiu; ni ha d’aprovades en algunes ciutats, però poques executades. AQUEST ÉS EL PROBLEMA; ESTEM MALMETEN ESFORÇOS DE POLÍTICS I PROFESIONALS PER A RES!

 Així ens va tot, per això reivindico que ja n’hi ha prou de perdre el temps, és imprescindible fer feina productiva, menys burocràcia, gestionar més sota el model públic-privat i amb garantia jurídica.

Viure fora de Barcelona requereix tenir bones infraestructures, transport públic, sanitat, educació, seguretat, logística, agroalimentació de proximitat, fibra òptica i una planificació general de tot el territori català, amb participació i consens democràtic, que ens permeti per fi tenir un model de  Catalunya.  

De l’AMB a la Regió, de moment crec que no fa falta; millorem les relacions entre els territoris, menys parròquia partidista i mes cooperació, ja que portem un temps que tot és picabaralla que desanima el ciutadà, i això si que és perillós.

Que es digui on anem, i aviat. Per a mi, en la governança, els alcaldes i el Govern de la Generalitat són els que hi tenen la paraula. Que més enllà de la primera corona de Barcelona és la Generalitat qui ha de governar el territori de Catalunya.

Cada 4 anys votem!, això també es diu ‘democràcia’; és l’hora d’anar tots a una; insisteixo: no perdem més el temps, les generacions futures s’ho mereixen i Barcelona també.