Poemes de Santi Borrell

La publicació de Poemes 1997-2010 (Edicions de Pedra), de Santi Borrell (Vilafranca del Penedès, 1972) coincideix amb el mig segle de vida del seu autor. És un bon moment per fer un balanç vital, així com sembla també un bon moment per elaborar una tria selecta de la poesia publicada amb anterioritat, com ara Els dies a les mans i Fragments d’una pedra, treballs que el poeta ha revisat amb cura. Borrell ha incorporat al conjunt poemes dels llibres inèdits: Poemes de la llum, camins i núvols i Primavera a París.

Una de les característiques de Santi Borrell és la singularitat de la seva veu poètica sorgida de manera ascensional, com un crit, del més profund del seu ésser en un món com el nostre, el devenir del qual sembla tan caòtic i absurd. En els seus poemes, Santi Borrell es fa preguntes no pas per contestar-les, qui podria, sinó per posar-se davant dels ulls i del cor, i alhora ens hi fa posar als lectors, allò que preocupa a mitja humanitat, ja que a l’altra meitat, i ja s’entén que parlo de manera metafòrica, sembla que no li importa ni poc ni gens, com si pel camí de la vida haguessin perdut la consciència, la facultat que ens fa humans.

En els poemes de Santi Borrell hi aflora una estètica de la senzillesa que, per això mateix, fa emergir amb molta intensitat el més lluminós i el més tenebrós de la realitat de coses i fenòmens. Alguns versos són tan poderosament diàfans que van directament al cor del lector al qual se li fa comprensible tota una metafísica de la vida: «La vida és curta i el cel és fràgil». O: «Passen els nens i passen els estius», i els lectors es visualitzen en aquell temps que no passa, que és el de la infantesa, i s’adonen que aquell temps s’ha esvaït –només en queden fragments a la memòria- quan són adults i veuen l’esplendor d’aquells dies pel retrovisor.

Aquest llibre de poemes de Santi Borrell: un compendi de més de catorze anys d’escriptura, és una invitació a entrar en el món del que s’intueix vagament dels dies i dels anys: un món del qual acabem veient-ne el sentit que només li podem donar cadascú de nosaltres. El poeta ens duu de la mà en el seu camí de recerca del misteri de la vida que ens habita que és també el nostre quan ens diem, amb ell: «Penso i no puc pensar el que penso». Sens dubte una veritable teologia quàntica del pensament.

El poeta Santi Borrell alhora que s’interpel·la ens interpel·la amb raons tan exactes i gràfiques com aquesta: «Soc un arxiu que es va omplint de documents/ i de records, d’objectes i de bitllets de tren,/ sense tenir temps per entendre tot el que estic fent». Quantes vegades, enmig dels tràfecs i envitricolls de la vida, no ens diem: què estic fent? Potser no ens cal saber res, per viure. Però per viure amb consciència de viure, sí. I aquesta consciència existencial és el fil que travessa de cap a cap aquests poemes de Santi Borrell.