El túnel de la por

Seguir l’actualitat en qualsevol dels seus epígrafs és com entrar en unes atraccions de fireta. Un espant seguit d’un ensurt i un oblit per a tot. Ara la bruixa, ara un dinosaure, després un ninot de Frankenstein. Sobresalts que deixen una efímera experiència emocional d’una buidor intergal·làctica.

Fa escassament un mes que la premsa anava plena de la darrera plantofada del monstre de torn. Si no dono més pistes ja no el recordarem. Sí, home! Allò de la salut mental dels adolescents! La Generalitat havia passat una enquesta i li havia sortit que un 9% dels xavals tenien pensaments relacionats amb el suicidi. Ens vam posar les mans al cap, vam tornar a donar-li la culpa a la pandèmia -que a la pobra ja li cauen pels costats, li sobresurten, no en pot més de culpes- vam dir que calia fer alguna cosa, vam reclamar una major formació del professorat -de fet, no ho recordo, però apostaria fort que es va dir- i uns dies després ja estàvem terriblement preocupats per… qualsevol altra cosa. Tenim un transtorn social de manca d’atenció i memòria (TSAM) que deu n’hi do. La vida ens passa pel davant com un telenotícies a l’hora de dinar. Escoltem sense gaire atenció, comentem com de malament està el món i passem a la següent secció.

Més o menys quatre de cada deu adolescents van manifestar tenir sentiments de por, tristesa, ira o ràbia durant la pandèmia. Què voleu que us digui. No conec gaire gent que no sentís en un moment o altre del confinament o en els pics de defuncions sòrdides d’avis i àvies un sentiment profund de ràbia. Podem agafar qualsevol segment d’edat. Els sentiments no són en si mateixos patològics o preocupants. Quan hi ha una raó objectiva per sentir-se irat, el que cal és atacar la causa, no pas preocupar-se per l’estat mental. Ara s’ha reduït a dos de cada deu. En fi, no tenim dades anteriors a la pandèmia per poder comparar i, com abans, convé no descartar que hi hagi motivacions ben raonables per estar trist, emprenyat o sentir-se impotent. La vida dels joves no és una alegre successió d’experiències collonudes al paradís del neoliberalisme. Precarietat, emigració, emancipació llunyana… No ho sé, potser exagero però tampoc em sembla un panorama engrescador.

Si us dic la veritat, se me’n fot que siguin quatre, dos o vuit. Són respostes que cal prendre amb molta precaució. El que de debò em fa mal és la indiferència que generen en l’audiència. Si ens passessin una enquesta als adults, estic segur que onze de cada deu afirmaríem que volem un jovent mentalment saludable; fins i tot si hi havia la casella “feliç”, la marcaríem amb una llagrimeta. Però la nostra conducta al cap de quatre setmanes -quatre setmanes!- desmentiria rotundament el nostre posicionament. Marcar una creueta és fàcil, dir el que s’espera de nosaltres és fàcil, posar un like és fàcil. Entendre, comprendre, buscar respostes complexes, mantenir una serena racionalitat ja és més difícil per a tots. Crec que almenys hauríem d’intentar-ho. No se’ns hi convida, no és la manera habitual de relacionar-se al segle XXI, però qualsevol altra serà terriblement absurda. Quan a una fàbrica xinesa van detectar un índex de suicidis de treballadors a través de les finestres massa elevat, l’empresa va instal·lar xarxes a sota de totes i cadascuna per evitar les morts per precipitació. Una resposta cínicament eficaç i terriblement inoperant. Si no volem fer el mateix, haurem de ser més incissius i crítics. Condició necessària: no passar per sobre i recordar-ho una mica més que quatre setmanes.