Joan Montamat, pagès i sindicalista

Nascut l’any 1932 a Garcia, Montamat va ser alcalde d’aquesta població de la Ribera d’Ebre en els anys que van del 1979 al 1991.

Pagès i sindicalista, Joan Montamat va ser fundador d’Unió de Pagesos a la Ribera d’Ebre en els anys setanta del segle passat. Defensor del treball agrari no només des de la noblesa de l’ofici sinó també des d’una pràctica respectuosa amb el medi natural que ja començava a perillar, a ulls vistents ha comprovat com s’ha anat pervertint amb la industrialització de la feina pagesa, en la qual, és clar, no surten els números si no és a base de grans extensions i produccions massives. Aquest fet no només és dolorós per la pèrdua de virtut que representa a nivell ecològic sinó perquè també significa l’agonia d’un art i una ciència mil·lenària de la natura que un fals progrés (mai no s’avança en extensió sinó en condensació i profunditat) ha volgut llençar a la paperera de la civilització. (Aprofito per dir per primera vegada ara que en tinc l’ocasió, que una cosa semblant està passant en el camp de l’escriptura literària: des del moment en què es va començar a parlar d’indústries culturals va iniciar-se un camí de perversió d’un ofici que, com el de la pagesia, es basa en un art que demana enginy, talent i creativitat, no pas ser carn d’una indústria massificada com, de fet, ja va preveure Elémire Zolla al seu llibre Eclissi dell’intellettuale (Bompiani, 1964). Zolla contraposa l’home mecanitzat a l’home profund.

A la primera part del llibre, i a propòsit de l’amena i instructiva conversa amb Joan Montamat, amb gosadia intel·lectual Xavier Garcia fa una reflexió en profunditat dels actuals desgavells i desequilibris –locals i mundials-, que hores d’ara ja podem besllumar que han estat programats en benefici d’una acumulació del capital generalment de manera anònima, així no hi ha responsables directes amb qui poder passar comptes o trucar portes per solucionar desgràcies quan l’aigua ja és a la teulada. Des de l’any 1976, i veient-les venir, Xavier Garcia Pujades forma part activa del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya que de forma pionera ha treballat en la investigació i difusió de la cada vegada més precària situació ecològica, econòmica, social i territorial en què ens trobem, i que de manera encara massa majoritària no en fem cas, com si sentíssim ploure.   

Per prendre’n consciència –ens hi va la vida futura del planeta-, val la pena llegir aquest testimoni viu de Joan Montamat, que Garcia condueix de manera magistral. El cicle de la vida de Montamat és prou llarg com per haver travessat totes les fases de la nostra història a escala local, nacional i internacional amb la globalització que, a dir d’Eudald Carbonell, el nostre arqueòleg de capçalera, significa «la mort de la diversitat». Això afecta no només a la conservació de les llavors que cada any han de fertilitzar els camps sinó també a les llengües i la cultura que porten aparellada. La crisi de la llengua catalana, assetjada socialment i culturalment de mala manera per veïnatges bulímics, està programada políticament com programada ha estat l’agonia de la pagesia: tot obeeix a la mateixa idea de fons: una unitat mal entesa. Fins i tot un nen de primària sap que la vida és una, però que es manifesta diversa en cada forma viva i en cadascú de nosaltres.

«Lo meu món està agonitzant», exclama amb el seu preciós català genuí, Joan Montamat. Hi podem fer alguna cosa, segur que hi podem fer alguna cosa. De moment, mirar de saber què està passant. També la ignorància ha estat programada. Falses són tantes de les informacions que ens arriben, això sí, a través de les pantalles més sofisticades. Eines útils, sens dubte, però que no ens han de fer perdre de vista el sentit profund de la vida humana a la qual han de servir. Un periodisme de proximitat trenat d’una investigació seriosa com el que, des de fa tants anys, duu a terme Xavier Garcia, contribueix a esclarir la veritat.