La teoria del vincle

Hi ha diversos tipus de lligams emocionals, els trobem entre germans, entre progenitors i fills, també entre els infants en situació de vulnerabilitat i amb els professionals de la intervenció social, escolar, socioeducativa, o d’atenció en la salut.

Hi ha diferents vincles afectius com l’amor, l’amistat, el vincle paternofilial, maternofilial i el vincle d’aferrament, aquest darrer suposa una necessitat de contacte i la proximitat amb una figura de referència que proporciona seguretat en els moments de dificultat. Cal tenir en consideració que són les persones referents, les que estableixen vincles estables i segurs en l’atenció socioeducativa.

La teoria del vincle afectiu (TA pel castellà teoria del apego o AT per l’anglès attachment theory), va aparèixer a mans de J. Bowlby (1907-1990), psicoanalista i psiquiatre anglès, qui va ser el primer a desenvolupar-lo l’any 1969, posteriorment serà Mary Ainsworth, Mary Main i altres autors que amb les seves investigacions defineixen el vincle afectiu tal i com el coneixem.

Per aquests i aquestes, el vincle és present en totes les etapes de la vida, explica molts dels problemes que poden provocar angoixa i dolor psíquic, disminueixen el benestar i és el responsable d’alguns trastorns mentals. Afirmen que la por d’un infant pot estar produïda pel suport que rebrà del seu referent afectiu, per qui hauria de proporcionar la seva seguretat emocional.

Per a Bowlby els nadons neixen amb un ventall de conductes que han de provocar respostes sobre els progenitors. També va observar que l’infant estableix un fort vincle de figura materna, fruit de la nostra herència i per la funció de supervivència de l´espècie. D’aquí que afirmi que existeix una influència entre la principal persona cuidadora de l’infant i el seu desenvolupament socioafectiu.

S’estableix doncs que "la confiança en la figura del vincle és la base d´una personalitat estable i segura". A banda existeix una influència de la relació mares/pares-fills en la salut mental. Els infants amb uns progenitors dotats de sensibilitat tenen un creixement sa, mentre que els insensibles o negligents presenten més vulnerabilitats.

Trobarem les conductes d´aferrament, aquelles conductes dels nadons per reclamar les seves necessitats, cridar, plorar, somriure, etc. i també els sentiments d´aferrament, que provoquen en l’infant afirmació i seguretat.

També en la representació mental de l’infant en relació a l’aferrament, els records de la relació, els models operatius interns. Es tracta de representacions dinàmiques, que canvien per adaptar-se als diferents períodes del cicle vital.

Ara hem de parlar de les fases de la construcció del vincle, inicialment des del naixement fins als 6 mesos, observem la construcció i el reconeixement de la figura d´aferrament.

Dels 6 mesos als 3 anys, l’infant experimenta i regula el vincle. Serà al final del primer any quan internalitzi la relació on trobarà estabilitat, tant pel propi infant com per a la resta de persones del seu entorn.

A partir dels 3 anys el vincle creix, l’infant veu com la figura d´aferrament comença a separar-se i ho farà tot per evitar la separació.

A l’adolescència és quan es produeix un trencament del vincle amb les figures parentals, al mateix temps que estableix vincle amb altres, com ara els amics o altres adults. Els pares senten que han perdut aquesta unió i comencen alguns problemes.

També ens toca apuntar les tipologies de vincle, podem parlar de vincle segur, quan hi ha confiança, comprensió i ajuda de la figura referent (paterna) davant situacions adverses. Apareixen sentiments de pertinència, d´acceptació i de confiança en un mateix.

Vincle de tipus evitatiu, quan l’infant vol ignorar i fugir de la figura progenitora (seva mare).

També apareix una ansietat igual o major en companyia de la figura de referència (la mare), que en companyia d´estranys, donen la impressió de ser nens freds o indiferents amb els adults.

En els progenitors hi ha angoixa i hostilitat, sorgeixen així actituds controladores, intrusives i sobreestimulants, un sentiment de poc control i distorsions.

Parlarem de vincle insegur quan l’infant no té la certesa de que la figura referent (paternal) estigui disponible o preparada per a respondre. Els progenitors, no responen als nens, però tampoc els rebutgen.

També hi ha el vincle insegur desorganitzat, un vincle que es trenca per la seva superficialitat, apareixen relacions de cerca i evitació indistintament.

Podem parlar de pràctiques parentals altament incompetents i patològiques com a conseqüència d’haver patit situacions molt traumàtiques.

També podem trobar pares i mares amb patologies psiquiàtriques cròniques, alcoholisme i toxicomanies, en aquesta situació podem parlar de l’estil parental violent, desconcertant i impredictible.

De tot el que hem parlat fins ara podem extreure com a conclusió que les persones que no ha tingut un vincle segur amb els referents, tenen més possibilitats de patir una malaltia mental, presenten alguna vulnerabilitat. Per contra, aquelles persones amb vincles segurs esdevenen més resilients.

Val a dir, sense dubte, que les experiències traumàtiques viscudes durant la infantesa, segons la Teoria del Vincle Afectiu (Attachment Theory) de John Bowlby, poden ajudar a l’aparició d’una psicopatologia durant la vida adulta.

Per Marrone al 2001, les experiències més traumàtiques poden ser els desastres naturals, els accidents aeris, marítims, o nuclears, els atemptats, els processos de separació entre els progenitors, els moviments migratoris, l’internament a la presó. També els temes relacionats  amb la salut, les malalties greus, la mort d’una persona estimada, les amputacions i les llargues estades a l’hospital.

També podem parlar de trauma complex, en aquells casos de maltractament i en les diferents formes d’abús.

També, com educadors i educadores socials, hem de parlar del vincle educatiu que suposa una relació que es s’estableix entre l’educador i l’usuari, aquest vincle ha de tenir una dimensió afectiva que dignifica a la persona i l’accepta tal i com és.

Les característiques del vincle educatiu tenen una naturalesa afectiva, també han de ser perdurables. Han de ser singulars, úniques, donant pas a una relació especial amb cada persona. Ha d’entrar al joc la proximitat. Apareixen davant la interacció continuada i prolongada.

A més a més, els vincles afectius depenen molt del tipus d’ interacció que es pugui establir. Així doncs, una interacció de qualitat donarà peu a un bon vincle afectiu.

També podem parlar de diferents estils de vincle per donar resposta a l’infant segur, l’infant ansiós i l’infant distant.

L’existència del vincle educatiu requereix capacitat per vincular-se emocionalment i aquesta capacitat està marcada per l’experiència vital en la primera infància. A grans trets, el vincle afectiu és allò que ens uneix amb els altres.

“Sé que la confiança i el vincle que tenim són més forts que les pors i les inseguretats del nostre passat; sé que junts podem afrontar i superar qualsevol adversitat; i també sé que és a les nostres mans disfrutar del millor present que puguem crear”, del faceebok de l’Ivan Oller Egea.

Joan Rodríguez i Serra és educador social