El moment de la veritat

Com si, paradoxalment, un cop aprovat i en cas de necessitat, no hi haguessin mecanismes per modificar les partides, aconseguir bestretes o deixar anys i panys una inversió pressupostada i aprovada sense executar.

Però el cert és que, hereva d’uns temps en què els compromisos polítics es complien -si més no verbalment- fos com fos, equiparant-los amb un conveni d’honor, la tradició política actual ha fet d’aquest tràmit administratiu una mena de prova del cotó pels governs i governants. Sobretot per aquells que estan a la corda fluixa dels pactes i les coalicions.

De fet, una legislatura qualsevol es podria considerar formada per un encadenat de fases de raonament i moments de negociació més o menys crispada.

Les primeres, com indica el seu nom, son etapes durant les quals els diferents partits o bàndols examinen les qüestions i aporten, des dels seus respectius punts de vista, consideracions favorables o desfavorables a cadascuna de les propostes que es van formulant. Unes consideracions que son sotmeses a debat i confrontació dialèctica, però sense generar ni lleis que les regulin ni organismes que les facin complir. Son, per tant, períodes de sessions parlamentàries on el debat té molt de retòric i, tot i els anuncis que es solen fer, poc de decisori. Amb els diferents partits limitant-se a fer el que podríem considerar com les seves apostes.

Les segones, per contra, obliguen a abandonar la retòrica i anar per feina. El tema proposat i discutit, per la circumstància que sigui, requereix una solució definitiva en forma de llei, ordre, norma, etc.... I això reclama, en democràcia, una proposta més o menys acordada i una votació que en suposi la ratificació. Dues coses que no sempre son fàcils d’aconseguir. Perquè una solució definitiva requereix, sobretot quan hi ha l’espasa de Dàmocles dels pactes i les coalicions, una negociació i un acord. Que aquells que comparteixen el diagnòstic, també comparteixin o acceptin la possible solució. Sense deixar de banda l’opció d’aconseguir l’acord -o com a mínim l’abstenció- d’aquells que en discrepen.

I aquí és on treu el nas la paradoxa. Perquè els negociadors solen obrir el ventall -i més en un tema tant genèric i global com els pressupostos- dels temes a negociar. Buscant aconseguir en la negociació d’un tema concret, avantatges en altres temes pendents o, en una negociació global com la dels pressupostos, cridar l’atenció sobre algun dels aspectes o apartats en particular. Sense oblidar que aquests moments de negociació, solen ser òptims per mostrar suposada força i convicció sobre determinats temes. Perquè, agradi o no, hi ha un negociador que està en situació d’inferioritat aparent per la demanda de suport que explicita, i un altre que, amb la seva aparent resiliència, intenta demostrar el seu poder.

Sigui com sigui, l’acord que finalment s’aconsegueixi servirà, com en el cas dels pressupostos catalans de 2023 si arriben a bon port, per mantenir al govern del moment. Que jurarà complir amb allò que, d’entrada i per definició, només és un llistat anticipat de quantitats de diners destinades a unes certes finalitats més o menys concretes. Encara que s’actuï com si els seus redactors tinguessin al seu abast una bola de vidre on poder veure allò que passarà en un futur proper o no tant proper. Perquè, potser cal recordar ara i aquí que la ruïna sanitària i educativa que pateix el nostre país es l’herència d’uns quants anys de pressupostos poc realistes i amb poca voluntat d’esmena.

Potser seria millor que aquest moment de la veritat que ara esperem amb delit o inquietud segons les nostres tendències polítiques, estigués ubicat a finals d’any, al voltat del dia dels Sants Innocents, quan tot el peix ja està venut i tothom pot verificar si el PREssupost d’aquell any tenia més de PREdicció correcta i fiable que de PREsa de pèl.