Avui parlarem de Vigorèxia

També s’anomena dismorfia muscular i es caracteritza per la compulsió de guanyar massa muscular i que afecta sobretot els homes entre 15 i 35 anys.

Aquesta malaltia té molts punts en comú amb els trastorns de la conducta alimentària, com per exemple una obsessió per la imatge corporal, aquest cas té relació amb obsessió malaltissa per tenir una mida del cos més gran, fort i musculat.

I és que la vigorèxia, o dismorfia muscular, provoca una obsessió per tenir un cos absolutament musculat i voluminós. Cal tenir en consideració que les persones que pateixen vigorèxia tenen una autoimatge distorsionada i es veuen a si mateixos massa prims i mancats de musculatura.

La vigorèxia provoca dos comportaments, el primer és que les persones que la pateixen practiquen exercici d’una manera obsessiva, poden entrenar més de 3 hores al dia per així fer desenvolupar la seva musculatura.

Per altra banda segueixen una dieta molt estricta, amb un gran consum de proteïnes i carbohidrats, diversos suplements i esteroides anabòlics per augmentar la seva massa muscular.

Això provoca greus problemes de salut, per exemple els esteroides poden originar greus alteracions en el funcionament del cervell, poden provocar patologies psiquiàtriques com la depressió, ansietat i psicosi. També problemes coronaris i en el futur, la mort per una aturada cardíaca.

La vigorèxia no està reconeguda com a malaltia per la comunitat mèdica internacional, cal saber que a l’estat espanyol hi ha més de 300.000 persones que la pateixen, afectant en major proporció als homes d’entre 18 i 35 anys.

No, no està reconeguda com una malaltia, malgrat sigui un trastorn o desordre emocional on les característiques físiques es perceben de manera distorsionada.

Les persones que pateixen aquest trastorn tenen una obsessió patològica per un cos perfecte i musculat. Cal observar aquelles persones que tenim en el nostre entorn en qui percebem canvis bruscos en el seu aspecte físic, un desenvolupament muscular molt ràpid i desmesurat, malgrat que ells i elles no són conscients de les seves conseqüències.

No podem parlar d’un trastorn únicament alimentari, hi ha també altres condicionants que afecten a l’obsessió pel físic. Els afectats dediquen una gran part del dia a realitzar exercici físic, mantenen una dieta rica en aliments proteics per així augmentar la musculatura del cos.

Les coses s’agreugen amb l’abús d'hormones i anabolitzants esteroides que ajuden a l’augment del cos i amb la mateixa proporció el risc de patir malalties.

Els educadors i educadores socials observem en alguns joves una inquietud excessiva pel seu cos, es reconeixen mancats de tonicitat i musculatura, per tant dediquen el temps lliure a realitzar exercici físic de manera continuada. Els adults del voltant no intervenen en la majoria dels casos, tot i observar un desenvolupament desproporcionat del cos, amb una massa muscular poc consonant amb la seva talla i la seva estructura física.

Molts pares o referents d’aquests joves dediquen molt de temps a aquest culte al cos i no observen negativament aquestes pràctiques. Cal saber diferenciar la vigorèxia de la pràctica habitual de qualsevol esport. L'exercici físic mesurat beneficia molt cos i ment, ens aporta millores per la nostra salut i qualitat de vida.

El símptoma més clar que podem observar d’aquesta malaltia és una obsessió per un cos musculós, portat a l'extrem.

La major part del temps se’l passen pensant en mantenir la forma física i la musculatura màxima. Es miren al mirall, comproven obsessivament el seu pes i les seves mesures, es comparen amb altres.

Un entrenament obsessiu amb una dedicació exclusiva, abandonant altres activitats socials, educatives, culturals i familiars. Consumeixen una dieta baixa en greixos i rica en hidrats de carboni i proteïnes per augmentar la massa muscular.

S’obsessionen amb la seva aparença atlètica, consumeixen substàncies perjudicials pel seu cos, compren revistes especialitzades i visiten botigues que esdevenen centres de culte, no estan supervisats per professionals de la medicina.

Són joves que presenten una baixa autoestima, la qual cosa agreuja la seva patologia. Podem observar unes característiques comunes entre aquests com immaduresa o introversió.

La malaltia evoluciona vers un diagnòstic obsessiu-compulsiu, hi són presents una alteració nutricional, metabòlica i deformació corporal.

Observem també, alguns trets comuns entre els joves tractats, com els factors de tipus cultural, social i educatiu. Caldrà doncs fer un tractament de tipus psicològic, cognitiu-conductual. Cal treballar per la modificació de la conducta i la imatge del seu propi cos per analitzar les causes que originen el seu cas.

Els professionals han de treballar per modificar aquests mals hàbits, recuperant l’autoestima i realitzant altres activitats que no siguin només esportives, amb un recolzament psicològic. Cal exercir un control dels pensaments recurrents sobre el cos i els sentiments que els provoquen.

Reduir dràsticament el nombre d'hores dedicades a la pràctica d'exercici i substituir aquesta activitat per altres, cal que es relacionin amb altres persones i adquireixin nous hàbits i aficions.

És molt important treballar l'entorn afectiu i recórrer si cal, a un tractament farmacològic per controlar la simptomatologia obsessiva sobre l'exercici físic i reduir les alteracions en la percepció del cos. Paral·lelament caldrà treballar amb un professional que ajudi a fer un tractament nutricional en que l'objectiu sigui el canvi en els hàbits d'alimentació.

“If you do not have confidence, you’ll always find a way not to win. / Si no tens confiança, sempre trobaràs la manera de no guanyar. Keep calm and workout hard. / Mantingues la calma i entrena dur. There are no shortcuts to any place worth going. / No hi ha dreceres per a qualsevol lloc al que valgui la pena anar. It’s amazing what you can do when you try. / És increïble el que pots fer quan ho intentes”, (recull d’afirmacions relacionades amb portar un estil de vida saludable).

Joan Rodríguez i Serra és educador social