Avui parlem de misofonia

Malestar davant de sons aparentment inofensius, misofonia com una hipersensibilitat auditiva o una tolerància baixa a determinats estímuls auditius, sense que aquests estímuls siguin necessàriament massa aguts, greus o estridents.

Hi ha persones a qui el soroll els provoca angoixa o ansietat, a molts de nosaltres ens poden molestar els sorolls, com la respiració forta o el so en mastegar. Ara bé, quan aquests provoquen ira, ansietat o una angoixa insuportable, és possible que estiguem parlant de la misofonia, del grec miso (odi) i phone, so. Prové del grec μίσος (misos), un trastorn de naturalesa estranya, relativament nou que es descriu per la intolerància a múltiples sorolls, la ciència clínica ho adjudica a una afecció a les orelles anomenada (miso) al so (fonia), i consisteix a reaccionar de forma extremadament exagerada, podent patir fins i tot dolors asimptomàtics en percebre el soroll que segons les persones que la pateixen resulten insuportables.

Podem parlar d’odi al so i s’associa a grans genis creatius de la història. Tossir, mastegar, respirar, xarrupar, un “clonc” o “ring”, en utilitzar certs objectes, els pot incomodar, provocar ansietat i conductes agressives. És aquesta una patologia associada al trastorn obsessiu compulsiu, que també s’ha relacionat amb personalitats creatives i genials.

La paraula “misofonia” apareix l’any 2001 pels neurocientífics nord-americans Pawel Jastreboff i Margaret Jastreboff, amb un 10% de la població afectada, no està reconeguda com a malaltia. També es coneix com a Síndrome de Sensibilitat Selectiva al So (SSS) quan la hipersensibilitat respon a sons per sota d’una conversa normal (entre 40 i 50 decibels).

Esdevé un trastorn neurofisiològic i de comportament d’origen multifactorial, amb una resposta fisiològica i emocional intensa per estímuls auditius i/o moviments d’un mateix patró, amb independència de les seves propietats físiques.

Hi ha professionals que l’han diagnosticat com un trastorn que afecta la qualitat de vida de les persones i dels seus familiars. Hi ha una relació entre la misofonia i les alteracions craneomandibulars, l’ansietat i la depressió. S’han trobat relacions entre l’estructura i el grau de desviació craneomandibular amb la misofonia. També s’ha observat una relació entre les situacions extremes com ara un confinament obligat i l’afectació greu en les persones amb misofonia.

Segons alguns especialistes la misofonia és un trastorn psiquiàtric, podent-lo situar a l’oïda. Altres però el defineixen com un trastorn, una intolerància, sense vincular-lo a malalties psiquiàtriques.

Relacionat amb la sensibilitat als sorolls originats per sons, amb origen neurològic del sistema límbic de les emocions. En alguns casos ha estat confós i fins i tot comparat amb el trastorn de la hiperacúsia i la manifestació de disminució dels sons.

Cal comentar però, que la hiperacúsia és una anomalia on la informació sensorial és rebuda en els sentits auditius en forma de rebuig i desgrat involuntari, mentre que la misofonia respon als sons i patrons que hom ha associat com a intolerants.

Les persones amb fonofòbia temen els sons forts i es tracta d'un trastorn d'ansietat i no auditiu.

La fonofòbia, anomenada liofòbia, és la por als sons forts. El nom "fonofòbia" prové de les paraules gregues per a so i por. Un so fort i inesperat pot provocar atacs d'ansietat en una persona que sofreix de fonofòbia, en aquest cas també hi ha professionals que el relacionen amb algunes fòbies vers alguns dispositius que oportunament emeten sons molt forts com és el cas de les alarmes, sirenes, motors etc.

A voltes observem que en el simple fet d'escoltar música molt alta pot resultar realment incòmode, és  quan es produeixen alts i baixos en el so, amb la possibilitat de patir ansietat. També cal recordar que segons els darrers estudis, després de visitar molts joves a les consultes dels professionals, s’ha arribar a afirmar que escoltar música a un volum elevat perjudica la teva salut auditiva.

Podem trobar alguns símptomes de fonofòbia en alguns trastorns d'ansietat. Poden aparèixer diversos com poden ser, un desig de fugir, molta por als sons forts, una sudoració excessiva i uns batecs cardíacs irregulars. Però també s’observen nàusees o marejos, atacs de pànic, desmais i canvis d'humor severs després d'escoltar el so fort.

Avui encara no existeix un tractament únic i comprovat que pugui curar la fonofòbia. Algunes teràpies han demostrat la seva utilitat ajudant a algunes persones en el treball amb els símptomes associats amb la fonofòbia.

Hi ha també estudis que apunten a la teràpia d'exposició i la teràpia cognitiu-conductual, també amb la combinació de medicaments receptats per a ajudar a reduir l'ansietat i alleujar l'estrès.

És molt important però, no confondre la fonofòbia amb la hipoacúsia (hipersensibilitat a certs sons) o la misofonia (reacció forta a sons específics), tot i que la fonofòbia a vegades pot referir-se a una forma extrema de misofonia.

El que no podem és menysprear a les persones que pateixen diàriament aquestes patologies que esdevenen molt limitants per a la seva vida quotidiana.

“Hi ha moments en què les tribulacions es presenten a les nostres vides i no podem evitar-les. Però hi són per algun motiu. Només quan ja les hem superat entendrem per què hi eren,” Paulo Coelho.

Paulo Coelho va néixer a Rio de Janeiro el dia 24 d'agost de 1947, és escriptor i compositor brasiler. És l'autor més venut i traduït en llengua portuguesa de tots els temps.

La seva novel·la amb més difusió és L'Alquimista, de la qual s'han venut més de trenta milions d'exemplars i s'ha traduït a 80 llengües.

Joan Rodríguez i Serra és educador social