Shakira desafia al ‘Turuta’

Des del punt de vista musical, aquests desafiaments sempre han tingut un arrelament discret. És el cas de 'Paquito el Chocolatero' i d'algun pasdoble.

Aquest Diumenge de les Comparses, en un moment perdut entre les entrades i sortides de colles de la plaça de la Vila, es va disparar la gravació d'una cançó que, entre altres coses, diu:

"Una loba como yo no está pa' tipos como tú

Pa' tipos como tú, uuuhh".

La tonada de la Shakira la corejava una bona part de la gent atapeïda a la plaça. Darrere meu, hi havia una noia que no cantava: tenia la boca plena de patates de xurrer. Les treia d'una bossa amb el nom de l'ex de la cantant (i produïda per una empresa vilanovina).

La irrupció de la cançó de Shakira contra l'exjugador de futbol va fer miques en un moment tots els esquemes de la musicologia emprada fins aquest moment en el Carnaval de la vila que té els peus a mar i el cap als núvols.

Després, tot tornà a la normalitat. Passava un comparser desconegut explicant a un company que anava "un poquillo entonaillo".

El conductor de l'acte, Jose Manuel Pereira, animava els grups de comparsers que estaven a punt d'entrar a la plaça. Els feia un compte enrere i, en acabar, arrancava la batuta del mestre Serrano i entraven al galop un munt de banderes i parelles pels quatre punts cardinals.

Al meu costat, un senyor amb ulleres de sol va girar el cap en direcció a mi i vaig veure que l'ullera de l'altra banda no tenia vidre. "Val més això que un ull morat. Siguem positius", deia el propietari de les ulleres víctimes d'un cop ensucrat.

Ajaguts sobre el llit de caramels que s'havia format en el mosaic de la plaça, parelles de comparsers es feien fotografies. Altres grups més grans repetien l'operació.

Per l'altaveu s'explicava que hi havia més comparsers que mai: 10.042 parelles. A més 158 banderes, 143 xarangues, 1.430 músics. Im-pressionant.

Una de les colles que li tocava entrar no havia comparegut i pel micro de Jose Manuel Pereira va avisar que s'havia perdut una colla de comparsers anomenada La Vinagreta, que si algú en sabia res, que fes el favor d'informar l'ajuntament.

Després afegí que estava entrant "la colla de Sitges". Què diu aquest, ara? "No, calla, calla", es va corregir ell mateix, fent broma.

Arribaven caramelades al lloc on era jo. "Ho ha sentit? -em preguntà el senyor de les ulleres d'un sol vidre-. Veuen un calb, i a fer diana". Vaig intentar dir-li que no havia sentit el CLOC del projectil ensucrat sobre la seva closca, però només em sortí un somriure commiseratiu.

Els escombriaires feien batudes en línia recta, amb un arrossegador de caramels, per deixar pista lliure a la següent entrada de colles.

"Del amor al odio hay un paso,

por acá no vuelvas, hazme caso"

De nou Shakira es va colar després d'un 'Turuta'. Altra vegada la jovenalla cantava i ballava al so de la cançó contra el Piqué.

"A la plaça i al llit al primer crit", cridà el del micròfon. "Cinc, quatre, tres, dos, un" i arrancava de nou la banda del Mestre Montserrat a dalt de l'escenari.

Mercè Mateo, la de Cultura, donà un parell de voltes a la plaça amb el seu comparser, amb dos clavells que lluïen entre la cabellera pèl-roja.

Pereira començà a dir: "La plaça està..." El soroll impedia entendre'l. Però una senyora al meu costat completà l'oració: "Abarrotá".

Passà un xicot negre que buscava la parella que havia perdut. Davant d'una colla, dues noies d'una de les colles avancaven mirant al davant amb el front alt i els ulls axinesats. Passaven algunes parelles, no gaires, que podrien ser originàries d'algun país de Sud-amèrica. La integració dels nous vilanovins a la festa és lenta, molt lenta, però va endavant. La diversitat de la població treu el nas a la comparsa. A la Rambla, abans, vaig veure una senyora amb vestit llarg fins als peus i el cap cobert amb un mocador, empenyent un cotxet. L'acompanyaven tres noietes que lluïen, satisfetes, mantons damunt l'esquena.

Com més caramels s'acumulaven a les voreres de la plaça, gràcies al treball dels equips de neteja, més grups, parelles i noies i nois s'ajeien damunt la massa acaramel·lada.

Els mantons que predominaven eren els de color negre amb rengleres de flors de colors, entre els que vermell, verd i groc predominaven. La faldilla era gairebé universal en el vestir de les dones. Algunes anaven maquillades, altres no. Les passades de pintallavis predominaven entre les senyores més grans.

Un dels membres de l'Olímpic lluïa a la galta la marca d'un petó amb pintallavis. "Me l'ha fet la meva dona abans de sortir -explicà somrient-. Abans anava en una colla que teníem al meu bar. Però m'he venut el bar i ara vaig amb l'Olímpic".

Hi havia bon rotllo, la gent s'aturava per no interrompre una fotografia a punt de disparar-se. Fotografiats i fotografiadors es donaven les gràcies.

Una noia s'havia deixat una jaqueta penjada a la barana que separa els actuants del espectadors. Tornà al cap d'una estona, la trobà en el mateix lloc i va agrair la gent del voltant que ningú li hagi pres.

Sota una barretina de color negre, Pereira demanà als escombradors de caramels que s'aturessin, que deixessin de netejar. "La propera entrada que la facin les colles trepitjant caramels, que fa quinze anys que no es fa". I la propera entrada i la guerra de caramels es va fer trepitjant els caramels dels predecessors i sumant-hi els dels actuals. Cap problema.

"No t'aclaris, no t'aclaris, no". Prossegueix la banda del mestre Montserrat. "Que no t'aclaris, no".

I, en acabat:

"Cambiaste un Ferrari por un Twingo,

-torna a entrar la Shakira-

cambiaste un Rolex por un Casio".

Si algú s'estripà les vestidures per aquesta intromissió de música profana en les creences del vilanovisme carnavaler, l'estrèpit no s'arribà a sentir a la plaça. Ja hi haurà prou dies per debatre l'atreviment.

Uns comparsers duien un caramel a les ulleres, penjat per una punta en la frontissa que ajunta la part frontal i les varetes.

Hi havia parelles formades per dues noies. Altres les formaven dos xicots. Fins i tot n'hi havia alguna de tres. Llibertat total.

Per davall de les voltes passava un nen vestit de conill que surt d'un barret de copa.

Tornant a casa, Caputxins amunt, en una orella portava enganxat el 'Turuta' i l'altra repetia 'Pa' tipos como tú, uuuhh'. De sota els peus pujava el cant del cruixir de les sabates, enganxant-se i desenganxant-se del terra amarat de sucre i paper de caramel.