Recordant un enfonsament

Quan un vaixell s’enfonsa, els primers a abandonar-lo són les rates. I, en bastir una casa nova, el primer que fa és netejar-la d’aquests rosegadors. Cal foragitar aquestes bestioles, tot i que ja escampen la boira durant la reconstrucció i la neteja. Les rates es llencen al mar perquè ensumen que el naufragi és imminent. Tenen un sentit especial per a predir-ho.

El naufragi del Titànic (del qual s'acompliran 113 anys el proper 14 d’abril) és la tragèdia marítima més coneguda de la història. Duia unes 2.200 persones a bord. Prop de 1.500 no van sobreviure. El capità, Edward J. Smith, romangué al lloc de comandament fins al darrer moment. En la condició de màxim responsable.

Recordo l'adagi del que “en casa nova, qui res no hi porta, res no hi troba”. Aquest és un repte tot contemplant aquest tipus de casuística. A la vida, poques vegades podem començar de zero i aixecar una nova llar. La il·lusió de l’estrena, somiar-ne el contingut i definir la distribució ens fa arremangar per a donar cos i ales a la imaginació. Ningú no ens empeny a l’hora d’acréixer aquests sentiments. Es retroalimenten tots sols. Visualitzem, per un moment, tres tragèdies ben actuals: la DANA del País Valencià (del proppassat 29 d'octubre), el moviment de desplaçats pels conflictes bèl·lics a Ucraïna I Gaza i el fenomen dels anomenats "menas". El que són els seus "protagonistes" comencen des del no-res, amb una mà davant i l’altra, darrere.

Contrastant el nucli estel·lar de la informació actual, tanco el meu article amb un adagi i un desig doble: “quan el gat no hi és, les rates ballen”. A partir d'ací, tant de bo que la rata d’en Mazón desaparegui de la política. Si pot ésser, ofegat per la pressió mediàtica dels seus convilatans, als qui menysté vilment. Amb l’afegitó de fora blocs! Ni OTAN ni Pacte de Varsòvia. No vull Trumps, Putins ni cap altre polític amb tics militaristes. Que tinguin present que som al segle XXI. Que el poble vol la pau. Tan senzill com això.