Els dolents de la pel·lícula

Ara fa unes setmanes el Tribunal Constitucional validava definitivament la Llei de Llei orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Portava 13 anys recorreguda pel PP. Ja veiem que el ritme de treball no és massa elevat.

Per circumstàncies de la vida vaig participar en la votació que va aprovar la llei. Vot positiu, a favor de la llei, per descomptat i dies després de fer-ho mentre esmorzava llegint la premsa, una mica més i m’ennuego amb la pasta que menjava. Vet aquí que vaig llegir que ben aviat esdevindria un “pecador públic” categoria humana mai desitjada perquè deu ser considerada molt greu davant la societat. I la família què pensarà? Els amics deixaran de saludar-me? Em negaran ajuts si em calen? Sortiré en una llista negra. Aquest adjectiu ens el va adreçar -i m’hi incloc naturalment- el Sr. capellà Juan Antonio Martínez (que va ser bisbe auxiliar de Madrid i presideix una comissió de la Conferència episcopal espanyola) que l’atribueix i dedica a aquells que donàrem suport a la llei de l’avortament i ens adverteix que “estarán en pecado mortal público y no pueden ser admitidos a la sagrada comunión”. Ben mirat tampoc m’afecta tant, pel que entenc és que si anava a combregar (un cop deixades les rodes de molí a la porta) se’m negaria. Però vaja de moment no hi ha perill de que passi. I en aquell moment tampoc se’ns va fer massa ingrat tenir la consideració de pecador públic ja que no havíem de portar cap distintiu especial. Això em va tranquil·litzar, perquè malgrat com una nova inquisició l’església m’atorgués la distinció de ser pecador públic, ben segur que no aniria més enllà, que no hi hauria ni tortures físiques com en l’època de la inquisició, ni befa comunitària,  ni des de la trona es malparlà amb els noms i cognoms dels pecadors per escarni públic com es feia durant el franquisme, simplement no podré anar a participar en la comunió. Bé si només és això rai.

Vaig seguir esmorzant, ja sense neguit però si reflexionant sobre les ingerències històriques de l’església en la política que són ja moneda de curs habitual al nostre país, que en un moment de la seva història, política i religió van esdevenir com una sola cosa creant un nacionalcatolicisme que avui continua essent present. Res a dir que els bisbes i capellans vulguin marcar el camí de l’adoctrinament entre els seus feligresos però intentar marcar l’agenda pública, legal i política d’aquells temes que han de ser objecte de legislació ens sembla fora de lloc i inadequat en els temps que vivim.

Que el maniqueisme és d’ús habitual a l’església és conegut. No per tothom eh!, hi ha molt bona gent a les seves files i que fan tasques imprescindibles per la cohesió social, però noi, la jerarquia va a la seva.

M’ha fet pensar en tot això altra vegada la sentència del Suprem avalant la llei. Però també m’ho ha recordat aquesta “batalleta” la nova definició de la societat espanyola que ha fet el Sr. Núñez Feijóo quan fa separació entre la “gente de bien” i els altres. Quan vaig escoltar la frase que al final de la seva intervenció al Senat al·ludint a la llei “trans“ deia que: “Deje ya de molestar a la gente de bien y de meterse en las vidas de los demás”.

Vaig saltar impel·lit per un ressort inesperat i vaig córrer a mirar la cartera, els calaixos, armaris i papers per veure si en algun lloc tingués un carnet o una certificació de “gente de bien”, expedit pel PP o alguna autoritat semblant.

Però lamentablement entre molts carnets, la majoria inútils, no el vaig trobar i com que estic a favor de la llei (tot i que hi ha elements que jo modificaria i altres em costen d’entendre) vaig deduir que no sóc “gente de bien”! altre cop condemnat a formar part dels dolents de la pel·lícula, d’aquell grup objectivament identificable de la “gente de mal” per contraposició. Formo part  d’aquells a qui, en les pel·lícules de la sèrie B de l’oest, els fallaven les pistoles en el duel crucial amb el sheriff, o d’aquells que el seu cavall no corria tant com el del herois, vaja que tot els sortia malament per què  triomfés la “gente de bien”.

Cal dir que el dirigent del PP, Núñez, no acaba d’encertar el seu to de fer oposició.

Discursos ampul·losos però a l’hora de concretar més aviat hi ha silencis. I unes quantes pífies notòries. Sembla que el cos a cos dialèctic no és el seu fort.

El fet de no ser diputat li resta protagonisme que procura adquirir-lo al Senat en les confrontacions amb Pedro Sánchez i el que finalment passa és que no se’n acaba de sortir del tot, suposem per la seva voluntat de sobresortir en excés  que li fa perdre els papers.

Hi ha dies bons i altres de no tant, això passa en política i en tot.

Però Núñez Feijóo sembla que en té massa de no tant bons. A cada una de les sessions acaba empantanegant-se en algunes de les afirmacions que fa.

La darrera ha estat com hem dit a l’entorn de la llei “trans” acaba la seva intervenció davant Pedro Sánchez “Deje ya de molestar a la gente de bien y de meterse en las vidas de los demás”.

Però mes enllà de respostes, qui és la gente de bien?, si n’hi ha alguna és que hi ha gent de mal...

I clar calia aclarir a qui es referia Feijóo i així ho va explicar a preguntes dels periodistes: “Profesores, juristas y médicos”, els demés el que poden estar d’acord amb la llei no mereixen el qualificatiu de “gente de bien”...

Un elitisme, anacrònic, deformat és el que mostra el PP...

Es comença per titllar de bons i dolents a la ciutadania en funció del meu pensament i s’acaba qüestionant a tothom que no combregui amb el que jo dic.

Es pot criticar la llei, es pot estar en desacord amb el govern però fer aquesta distinció carca i tronada de la gent per si s‘està o no a favor d’una llei és realment una mostrar d’intolerància, sectarisme i prepotència i demostra una actitud retrograda d’un maniqueisme innecessari .

I potser li convindria recordar allò que diuen de què fer abans de tirar la primera pedra....

Però vaja que vagi dient Feijoo...

No n’esperàvem gaire però ...

Sánchez el va replicar ràpid: “Nunca imaginé que reconocer derechos a minorías, como es el caso del colectivo trans, fuese a molestar a la gente de bien”.

A vegades els excessos verbals amaguen la impotència, la incapacitat per trobar arguments vàlids, o no voler reconèixer que l’altre ha generat una bona proposta. La llei amb els seus possibles inconvenients dona sortida a una  reivindicació extensa que va, sens dubte, més enllà dels inconvenients que particularment hi puguin trobar. És una llei que ajudarà a evitar discriminacions i tracte poc correcte a determinats col·lectius i això ja és prou interessant.

La gente de mal, els pecadors públics, en definitiva el dolents de la pel·lícula ja no ens sentim ofesos pel que ens pugin dir. No ofèn qui vol sinó qui pot i Feijóo i la seva camarilla i els seus amics intolerants de l’església ja fa temps que no poden ofendre i estaria bé que abans de parlar de segons què es miressin a si mateixos per veure si són exemple real de gente de bien.