Portes obertes

El màrqueting escolar ha acabat per imposar una jornada d’exhibició com a pràctica habitual de venda al públic de les escoles -bàsicament les concertades- de Catalunya. Fa gairebé cinquanta anys, la mare feia cua per a que l’atenguessin a la que seria la meva futura escola. Cua! No era de cap manera una jornada per convèncer la família de les bondats del projecte educatiu, era, ben al contrari, la situació inversa. La mare i la criatura entràvem al despatx del director i fèiem una espècie d’entrevista on érem seleccionats o no. Una part fonamental de l’entrevista era llegir un text -nens de cinc anys- en veu alta. Els que se’n sortien tenien plaça i un caramel. Les mecàniques de la demografia! Llavors els nanos eren multitud, avui dia, un bé escàs.

Les dinàmiques socials no acaben d’encaixar amb les directrius del departament d’ensenyament. Mentre els centres s’esforcen en individualitzar-se, en definir els seus punts forts, en marcar unes singularitats que els facin sobresortir respecte els altres, el sistema tendeix a proclamar que no hi ha diferències i a menystenir-les o directament dificultar-les en alguns casos. El dirigisme estatal (ententent per estat tant el de Madrid com el de Barcelona) arriba per primer cop a la metodologia. A establir en uns papers amb ínfules d’obligatorietat com hem de fer la nostra feina. Si tots complim fil per randa el que se’ns demana, no hi ha dubte que les diferències seran esborrades en un parell de cursos.

El contrast és llampant malgrat el tinguem normalitzat i no hi prestem gens d’atenció. Les famílies busquen, van a les jornades de portes obertes, pregunten, s’entrevisten, comenten en converses de perruqueria o d’ascensor… La febre és comprensible i accentuada si toca una entrada de les grans -tres anys, primer d’ESO i postobligatòries-. La discrepància entre els mecanismes gairebé espontanis del “mercat” educatiu i les tensions uniformitzadores del “sistema” educatiu s’hauran d’anar resolent en els propers anys, uns anys que vindran presidits per la davallada espectacular del nombre d’alumnes total. Les opcions polítiques en aquest cas seran decisives. Una pretesa esquerra que privilegia les grans corporacions i confon equitat amb igualitarisme o una dreta que desconfia de l’àmbit públic i resumeix la qüestió en termes de “cultura de l’esforç”. En qualsevol cas, la demografia ens empeny a temps difícils.