L'espasa de Dàmocles

Sí, sí, aquí també, amb la titlla que accentua la primera vocal del cognom, podríem muntar un sidral com el que viuen a Madrid amb el “sólo” castellà del eslògan de la campanya per la llei del “sólo sí es sí”. O vosaltres no sou dels que parlem de Damocles rimant-lo amb binocles?. Amb accent a la o. Fruit o herència del castellà del nostre aprenentatge.

Permeteu-me també la nota d’erudició d’explicar-vos que Dàmocles, com un empresari del segle XXI, festejava el poder de Siracusa, en aquell temps en mans de Dionís el Vell que, cansat de les seves indirectes sobre el bé que vivia gràcies al seu poder, el va fer jeure al triclinum del cap de la taula d’un dels seus banquets, damunt del qual penjava -segons Ciceró, que es fa ressò del fet- una espasa lligada amb un pèl de cua de cavall. Per fer-li viure la sensació constant de perill que suposava, també en aquell temps, tenir riqueses i/o poder en un món competitiu i no sempre noble. Anècdota de la que derivaria la frase que identifica aquella espasa de Dàmocles amb l’al·lusió a un perill greu i constant que ens pot afectar en qualsevol moment.

La situació política del nostre país als tres nivells bàsics de funcionament (local, comunitari i estatal) té en aquests moments les seves espases de Dàmocles en les respectives eleccions que s’acosten. Cert que amb una diferència substancial entre els dos primers nivells, amb data ja prefixada excepte en algunes autonomies com la nostra, i el tercer que, de moment, segueix estant en mans de Pedro Sánchez que podria avançar-les si així li convingués.

Per tant, tots els partits, dirigents, candidats, aspirants, etc.. del nostre entorn, estan en aquests moments sentint allò que Dàmocles deuria sentir quan Dionís el Vell el va convidar a ser cap de taula. La por a que l’espasa penjant d’un pèl de cavall els acabi punxant com les olives farcides a l’hora del vermut.

I per això, tots busquen, encara, donar la sensació de domini. De control sobre la situació per complexa i delicada que sigui. D’harmonia amb els afins (tant se val si molt o poc) encara que, a les bambolines, les crítiques siguin constants i els atacs ferotges. De serenor a l’hora de pactar, negociar o simplement compartir. Somrient i amb posat relaxat mentre les cames els tremolen. Temps hi haurà per perdre els nervis, faltar al respecte i la veritat o sortir d’estudis prometent somnis impossibles.

El Parlament català acaba de donar-nos un exemple força significatiu en aquest sentit amb l’aprovació dels pressupostos. Demostrant, de passada, quan hàbils varen ser el PSOE i Pedro Sánchez aconseguint aprovar al Congrés els pressupostos del 2023 el dia 24 de novembre de l’any passat per, després, rebutjar totes les esmenes al Senat, evitant així que els pressupostos tornessin a passar pel Congres en un moment com l’actual, tens i complicat, permetent-li concentrar tota la seva atenció i estratègia en evidenciar les diferències amb el seu soci de govern i els seus aliats ocasionals. Naturalment, tractant de fer veure que la seva postura és la més racional, lògica i coherent.

Cert que, tornant a casa nostra, l’opció del actual govern d’ERC de pactar els pressupostos amb el PSOE (on és el PSC?) i els Comuns li ha permès esquivar l’espasa de Dàmocles de la pròrroga dels pressupostos del 2022, però és evident que l’ha abocat a una confrontació aspre amb aquells que la majoria de catalans voldrien veure com els seus socis. Els hereus d’aquella Convergència que en un moment donat també es va llençar als braços del PP. I no li ha evitat tenir l’espasa de Dàmocles d’unes CUP que poden, quan arribin les eleccions, tenir un cop més la clau de volta del futur govern si el tripartit insinuat en aquesta aprovació de pressupost no acaba reeixint.

Potser la reflexió s’hauria de completar amb un aspecte de la historia de Dàmocles que Ciceró també destaca. Dionís el Vell li va oferir ocupar el seu lloc durant un dia i al principi, tot anava bé. Fins que, arribada l’hora del banquet que Dàmocles també gaudí, cap al final, va descobrir l’espasa que penjava damunt del seu cap. Aleshores, segons Ciceró, va renunciar als aliments i les cortesanes que el vetllaven i li va dir a Dionís que li tornava el lloc. Que no volia, en aquelles condicions, seguir essent un privilegiat. I com que no hi havia encara portes giratòries...