La llei de l’hivern

La llei de l’hivern, una novel·la de calat escrita amb una gran imaginació visual i amb un llenguatge molt poètic, és el primer llibre de l’autora. «Fer un llibre és el que més he desitjat a la vida, però alhora em feia tant de respecte», ha dit en una de les entrevistes que se li han fet arran de la publicació de La llei de l’hivern.

Servint-se d’un recurs per superar aquest respecte i deixar pouar ben endins i deixar volar ben enlaire la imaginació, l’autora va passar dos mesos a Escòcia: en aquest marc ambiental i paisatgístic l’escriptora va acabar una novel·la que, sens dubte, ha estat influïda per aquell indret en el qual les figures de l’arbre i el bosc hi tenen tanta importància com a metàfora dels éssers vius que, tot i estar separats l’un de l’altre, en les arrels s’agermanen i s’ajuden. Aquesta idea dialògica i cordial plana a les pàgines de La llei de l’hivern, pel fet que, encara que ens ho sembli, no estem mai sols ni ens hi sentim des del moment en què percebem la natura com un ens viu en la seva multiplicitat de formes, ja tot parla, només cal escoltar-ne la veu com s’escolta la veu de la consciència.

La llei de l’hivern té diversos nivells de lectura. En el primer nivell llegim la història d’una noia jove que torna a la casa on s’ha criat per vetllar el seu avi moribund. En aquesta vetlla la noia surt de casa en alguns moments per anar al bar del poble on troba un rodamon que abans ha vist pel carrer –imatge de l’home lliure, desaferrat de tota contingència- amb el qual la noia imagina una relació de companyonia, i fins i tot amorosa, que només té lloc en el seu pensament. I és que quan tenim necessitat d’una presència la materialitzem amb la imaginació, ens ve a dir l’autora.

En els nivells metafòric i metafísic, Gemma Ventura, amb veu fluïda i inspirada, s’amara d’aquells símbols (trobats, en diu ella, i així és sempre en les personalitats amb qualitats visionàries), que mostren el que no es veu a simple vista tot fent visible l’invisible, allò que es dona en el cor del pensament enllaçant idees, sentiments i projeccions. A la novel·la a penes hi passa res més que la vetlla de l’avi, però el llibre conté una gran exuberància de símbols que transmeten idees profundes ja des del mateix títol del llibre: la llei de l’hivern que s’imposa en la natura i en els éssers humans: una mort real, però no pas definitiva, ja que la mort sempre dona pas a una primavera, imatge del renaixement biològic, però també espiritual a través de la renovació interior i de la memòria. Perviu el que recordem, l’elixir de l’essencial de la vida i sobretot l’amor.

Com tot el que s’esdevé a l’interior del pensament, aquest, com en els somnis, està poblat d’éssers amb característiques que podríem qualificar d’arquetípics, com ara el savi boig o il·luminat, i que l’autora trasllada a la novel·la com als éssers reals que figura que viuen al poble presidit per un pèndol al capdamunt del campanar. El pèndol simbolitza la llei natural del ritme, ben descrita al text hermètic El Kybalió: «Tot flueix i reflueix, tot té els seus períodes d’avanç i retrocés, tot ascendeix i descendeix, tot es mou com el pèndol... el ritme és la compensació». Adaptar-se al ritme ondulant de la vida, doncs, com a equilibri possible.

En la vetlla de l’avi moribund, la noia protagonista experimenta un gran ventall de sentiments i profunda vida interior, projecta la idea de l’amor en la figures de l’avi moribund i el rodamon («saps que deixar anar és la condició perquè t’arribin coses noves»), fa història del seu passat de nena abandonada criada de manera força lliure per l’avi, la seva marxa del poble i la seva complexa relació amb la vida que li provoca tantes preguntes de caire existencial. «Tot i que ens veiem fets, sempre serem a mig fer, morirem inacabats. I que és cada persona qui ens fa. Hi ha qui ens arrossega cap a l’odi, qui ens enfila cap a l’alegria. I som un tros de fang ple d’empremtes». Bella i concisa manera de mostrar a través de la paraula aquest fer-nos cada dia en el necessari diàleg jo-tu, tu-jo.  

Ho he dit al començament: La llei de l’hivern és una novel·la de gran calat simbòlic que al meu parer pot ben agermanar-se a les novel·les més líriques i plenes de misteri de Mercè Rodoreda, així com també en la meva opinió, confraternitza amb la bona novel·lística representada per la grega Bassa Salomou, la cubana María Dulce Loynaz, les italianes Grazia Deledda, Maria Messina i Miquela Murgia, l’italià Erri De Luca, el flamenc Cees Nooteboom i el suís alemany Hermann Hesse. Tots ells autors d’una escriptura literària que sobrevola l’anècdota per elevar-la a categoria.