Eldorado virtual

En el seu discurs d’acceptació del premi Nobel, Gabriel García Márquez recollia el testimoni d’Antonio Pigafetta, un navegant florentí que participà en l’expedició de Fernando de Magallanes al voltant del món i que en va escriure una crònica amb pretensions de rigorositat. En ella apareixen porcs amb el melic al llom, ocells sense potes amb femelles que empollen els ous a l’esquena dels mascles o nadius americans que davant la seva imatge en un mirall perden el senderi i fugen espaordits. No és l’únic cas, també tenim les evidències dels primers observadors de la superfície de la lluna amb el telescopi de Galileu, científics seriosos que descriuen canals i embarcacions com si d’una Venècia nocturna es tractés. O també els exploradors que forjaren el mite d’Eldorado, la ciutat d’or, i el busquen fins a la mort convençuts de la seva existència. O els dracs i monstres que habiten a les regions dels mapes que no havien estat encara explorades…

Quan entrem en territoris desconeguts sembla que tendim a fer-ne relats fantasiosos, mitològics. Les primeres passes de la humanitat en aquestes zones són encara com les d’un infant, presidides per la màgia i la il·lusió. Probablement, si algun dia enviem naus tripulades a altres planetes apareixeran també nous mites: mines de diamants gegantins, fonts miraculoses d’energia, reserves d’aigua inesgotables, éssers vius que metabolitzen les deixalles i expulsen oxigen a l’atmosfera… És una constant en la nostra història. No cal pensar que nosaltres serem una excepció, al cap i a la fi, els autors de les bajanades del passat eren tan rigorosos com els actuals.

I potser hauríem de pensar en aquesta tendència nostra cap al disbarat i la bertranada quan parlem del món virtual i de les noves tecnologies. No perdem de vista que és un terreny recentment descobert i que encara l’estem explorant. Ja vam tenir el mite dels “nadius digitals”, uns éssers dotats amb poders especials que havien de representar un salt evolutiu per la humanitat. Al final, res. També tenim el mite del coneixement il·limitat, un súper-humà híper-connectat que sense saber res de memòria ho sap tot perquè entra a internet i ho troba tot immediatament. Res. Ningú amb dos dits de front el deixaria al capdavant d’una operació a cor obert, o en la defensa legal d’un cas o com a responsable d’un projecte arquitectònic. Un de molt divertit és el mite de la innovació educativa: poses els mateixos papers en pdf en un web, dones un terminal a cada alumne i ja has innovat. Als alumnes els demanes que copiïn els textos, clar, però el fet d’utilitzar un aparell ja ens fa estupendus.