Ángeles López de Ayala i una nota de la Història del feminisme a Catalunya

La història del feminisme, o el que és el mateix, la història de la lluita de les dones pel seu alliberament, ha passat per molts alts i baixos, s’ha trobat amb moltes i dures resistències que han amagat les genealogies de dones anteriors, perquè cada vegada haguem de començar de nou, i que han ocasionat molt patiment per les lluitadores per la llibertat i la igualtat, però, malgrat això, la lluita sempre ha ressorgit com un fènix de les cendres. Aquí parlarem d’una peça interessant en aquest aspecte de la Història del feminisme a Catalunya.

L'any 1889 a Barcelona, Ángeles López de Ayala, amb Teresa Claramunt i Amàlia Domingo Soler, decideixen formar el que avui podríem anomenar el primer grup feminista a l’estat espanyol, La Sociedad Autónoma de Mujeres o Societat Autònoma de Dones de Barcelona, tot i que la fundació oficial està datada al 1891. Conscients que l'alliberament de les dones o, com es denominava a l'època, l'emancipació de les dones, només podia venir de la mà d'elles mateixes, veien imprescindible la creació d'un espai propi, tant físic com psicològic per desenvolupar l'autonomia necessària per al seu alliberament. Un espai autogestionat, on l'intercanvi de coneixement i el suport mutu eren la base tant per cobrir necessitats bàsiques com tenir un sostre, aprendre a llegir i a escriure (ja que l'índex d'analfabetisme era molt alt en general i, en particular, entre les dones, més del 80%), com per poder debatre sobre temes polítics, laborals i socials, a més de la necessitat de fomentar i expandir una cultura popular (de i per al poble).

Ángeles López de Ayala va fundar l’any 1898, amb altres dones com Dolores Zea y Amalia Domingo, la Sociedad Progresiva Femenina, la més important i la de més trajectòria entre els nuclis del feminisme lliurepensador i que va existir fins l’any 1920. Tant la fundadora com les dones membres de l’associació estaven vinculades al moviment republicà i també mantenien relacions molt importants amb l’obrerisme (particularment anarquista) i l’espiritisme. L’associació organitzava activitats feministes i anticlericals, i també es va preocupar per l’educació, obrint una escola laica a Gràcia que funcionava per a nenes  durant el dia i per a persones adultes al vespre.  Des de la Societat es va impulsar la creació d’un orfeó i una companyia de teatre. Tanmateix, l’actitud dels homes situats a l’esquerra i centre de l’espectre polític, incloent els partits republicans, veien amb cautela la mobilització de les dones. Estaven d’acord en que fossin un suport per a la seva causa, però no tant en que tinguessin una agenda pròpia d’alliberament. Això inclou no només republicans, sinó també comunistes i sectors de l’anarquisme.

La Societat Progressiva va desplegar una gran activitat, sobretot a partir de 1900; va organitzar actes laïcistes i anticlericals, va recolzar un nombre elevat de reivindicacions per drets socials i laborals, va impartir conferències en centres obrers, lliurepensadors i maçònics als quals va fer arribar sempre el missatge de la necessitat d'emancipar les dones si es pretenia una veritable regeneració de la societat.

En 1906, López de Ayala va començar a publicar “El Gladiador del Librepensamiento”, òrgan de la Societat Progressiva Femenina, que va desaparèixer després dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. ‘El Gladiador’ es defineix com una publicació periòdica dirigida al públic en general i redactat majoritàriament per dones i alguns homes. Tot i que va donar suport a diferents sensibilitats republicanes i que va intentar mantenir la independència de partits, el Partit Republicà Radical va acabar tenint molta influència, malgrat el propi desig de Ángeles López de Ayala per mantenir l’autonomia, i que quan li preguntaven, respecte al periòdic: ‘Lerrouxista o solidari?’ (solidari, referint-se a Solidaritat Catalana, a qui havia defensat), ella contestava “Ni lo uno ni lo otro, porque afiliarse a una de las dos fracciones implica un personalismo contrario a la Idea. Somos republicanas de la República, sin banderías... (1).  Ella pensa que és important la creació d’agrupacions de dones a tot Catalunya i que els partits, com el Radical, però també en general, no es preocupen per l’emancipació de les dones, ans al contrari, doncs ella mateixa va patir el masclisme de líders republicans, entre ells Lerroux. A partir d’aquesta publicació, també es distancia de l’espiritisme que abans havia defensat per tornar-se més materialista. La publicació serà objecte de la repressió post Setmana Tràgica, degut a la relació polític- literària i d’amistat d’ Ángeles López de Ayala amb Francesc Ferrer i Guàrdia i al paper de les dones a la Setmana Tràgica, en particular, les Dames Roges i les Dames Radicals. Tanmateix, el mateix 1910 treu a la llum "El libertador" (1910-1914), que es presenta com a "periòdic defensor de la dona i òrgan nacional del lliurepensament”. Ja en el seu primer número defensa l’emancipació de les dones i la societat laica. A partir d’aquest moment, veiem una reacció patriarcal provinent dels sectors republicans i lliurepensadors. Pensen que les dones estan anant massa lluny amb les seves reivindicacions feministes, agafant massa protagonisme propi, i que és necessari aturar-les i desviar l’atenció de les dones cap a feines de caritat, més d’acord amb el seu rol subordinat i de cures, o per temes propagandístics pels objectius dels partits masculins. Les dones al seu costat, però controlades. S’inventen tàctiques per a recuperar el control patriarcal. El primer pas serà l’ocupació dels espais comuns de lluita pels homes, com associacions i grups republicans. El segon va ser infiltrar les publicacions, com ‘El Libertador’ i masculinitzar-les. Degut a aquest intromissió i, a més, per adobar-ho, després de desavinences amb Alejandro Lerroux, del qual va patir menyspreu i fins i tot maltracte, l’any 1914 López de Ayala va impulsar una segona etapa de la publicació “El Gladiador del Librepensamiento”, que va ser el nou òrgan d'expressió de la Societat Progressiva Femenina. Però la infiltració va ocórrer de nou. Els homes entren simulant un acostament fraternal i de cooperació, i es van apropiant de les portades fins que la publicació ja no explicita la seva vinculació a la Societat Progressiva de Dones i passa a control masculí. El mateix va passar amb les revistes espiritistes liderades per dones com Amàlia Domingo. Quan elles es van anar retirant, van ser substituïdes per homes. En molts casos la premsa femenina va passar a tenir com a redactors a homes de partits polítics.

Però la lluita va continuar. El 1919, després d’iniciar un projecte amb altres associacions de l’estat per crear algun tipus de plataforma estatal a favor dels drets de les dones, es va formar el Consejo Feminista de España​ i la Liga Española para el Progreso de la Mujer o Asociación Nacional de Mujeres Españolas, que va enviar aquest mateix 1919, la primera petició integral de vot femení al parlament.​ Poc després, el 1920, va desaparéixer la Sociedad Progressiva, a causa de la malaltia de la fundadora i de l’existència d’altres associacions. Des d’una perspectiva més reformista i conservadora ja a l’any 1917 dones com Carme Karr i Àngela Cardona van defensar el sufragi femení des de la revista Feminal. Carme Karr, fundadora de la revista, va ser també la iniciadora a Barcelona de l’ANME i va ser una de les poques dones a l’estat espanyol que es va reconèixer en les sufragistes britàniques i americanes, que es titllaven aquí de poc femenines i massa radicals.

La història es repeteix de diferents formes avui dia. Les reaccions de la dreta i de l’esquerra són similars. La suposada esquerra que hauria de ser la nostra més gran aliada, s’inventa formes de parasitar el feminisme en el seu benefici, buidant de sentit tota la lluita i canviant l’agenda per una altra que no és la nostra, i que fins i tot no és ni d’esquerres, sinó neoliberal.

Isabel Pérez Molina (historiadora)

Associació de Dones La Frontissa

Per saber-ne més:

Dolors MARÍN, Espiritistes i lliurepensadores, Barcelona, Angle Editorial, 2018.

Elena VERA, Voces de la masonería femenina decimonónica en defensa de los derechos de las mujeres españolas. Del discurso regenerador al activismo anarquista, Barcelona, IIEDG, 2013.