El trastorn del control dels impulsos

Sovint sentim a parlar del diagnòstic de trastorns del control d’impulsos. Aquests se solen relacionar amb nens i nenes, i acostumen a començar en finalitzar l’etapa de la infància i a l’inici de l’adolescència.

Són símptomes d’unes patologies que solen agreujar-se amb el temps. La característica més rellevant en les persones que pateixen els trastorns del control dels impulsos és la dificultat que presenten per resistir-se a un impuls, a una motivació i a la temptació de fer quelcom perjudicial per als altres.

També sabem que en una majoria d’ocasions, la persona verbalitza que passa per una sensació de tensió interior abans i després de cometre l’acte, fins i tot arribant a experimentar plaer després de fer-ho.

Alguns expliquen que experimenten una gratificació i, fins i tot, un alliberament en el moment de fer-ho; encara que poden o no perceben un sentiment de culpa o penediment.

Crec que és bo que parlem d’algunes tipologies d’aquests trastorns, com ara la tricotil·lomania, un trastorn psicològic que condueix a la persona que el pateix a arrencar-se el pèl.

Aquesta patologia no comporta un mal físic i no és considerada una autolesió. Ens trobem davant d’un hàbit amb un component compulsiu que en la major part de les vegades es fa sense ésser conscient.  

L'autolesió, es converteix en un fenomen majoritàriament diferent, fins i tot es pot diferenciar d’altres i els terapeutes han d’aplicar un tractament diferent.

Els educadors i educadores socials sabem que en el cas d’infants i adolescents, el trastorn destructiu d’impulsos i de conducta és un trastorn del comportament que es caracteritza per un quadre persistent de comportament agressiu i antisocial que porta implícit fer mal a altres persones, animals o propietats, de manera important i deliberada.

Observem com aquest trastorn s’evidencia a través de comportaments com ara baralles físiques, crueltat vers els animals, destrucció de la propietat tant privada com pública, robatoris, mentir i sempre amb el punt comú d’una flagrant violació de les normes legals i socials.

Podem trobar aquestes evidències en diferents trastorns relacionats amb la cleptomania, la piromania i el trastorn explosiu intermitent.

El trastorn límit de la personalitat, anomenat TLP, és un trastorn de la personalitat força conegut i freqüent. Aquests trastorns de la personalitat formen part del grup de trastorns mentals on veiem variacions significatives respecte a la manera de com les persones pensen, perceben, senten i es relacionen amb els altres.

El TLP es caracteritza per una inestabilitat en les relacions socials, amb emocions extremes, en una distorsió de l’autoimatge i, majoritàriament, en una manca de control dels impulsos.

És un trastorn que sol aparèixer durant l’adolescència i a l’inici de l’etapa adulta, el que significa que pot anar remetent amb l’edat. És un trastorn que provoca problemes d’adaptació social, en l’entorn laboral i funcional, a voltes s’associa als comportaments autodestructius i suïcides.

El trastorn obsessivocompulsiu, anomenat TOC, és un trastorn que forma part del grup dels trastorns d'ansietat, en aquest podem trobar l'agorafòbia, la fòbia social, entre d’altres. Provoca ansietat a conseqüència d’uns pensaments no volguts.

Quan parlem de la cleptomania, la definim com un trastorn psicològic que pertany al grup dels trastorns del control dels impulsos. Aquest és un trastorn que mostra les dificultats per a resistir-se a la temptació de provocar mal, tant és perjudicial per a la mateixa persona com per als altres. En la cleptomania, un fet molt rellevant és que qui la pateix, es troba en una permanent manca de control de l’impuls per robar qualsevol cosa, amb o sense necessitat evident.

La ludopatia, l’anomenat trastorn del joc, s’esdevé per una manca del control dels impulsos d’una manera disfuncional i on sovinteja una conducta relacionada amb el joc. Costa molt d’evitar, malgrat que s’exerceixi molt de control sobre la persona que el pateix i té greus conseqüències implícites pel jugador i pel seu entorn familiar i social.

Recordem, doncs, que en el cas dels adolescents, la simptomatologia del trastorn del control d’impulsos ve determinada pel tipus de trastorn, cal que analitzem aquells símptomes que podem prendre com a indicis que ens ajudaran a escatir la presència d’aquest problema.

Podem parlar d’uns símptomes relacionats amb el comportament, com calar foc, episodis d’ira explosiva, participar en conductes sexuals de risc o tenir un comportament agressiu o violent en contra de persones, animals, objectes o béns, mentir consistentment, etc.

També podem observar uns símptomes físics com els blaus i les múltiples cicatrius, les marques de cremades com a resultat d’haver estat jugant amb foc, la diagnosi de les ITS, les infeccions de transmissió sexual, quan practiquen conductes sexuals de risc.

Sovint hi ha una simptomatologia cognitiva, davant d’una incapacitat per controlar els impulsos, amb idees intrusives, dificultat per concentrar-se, la dificultat per estar quiet, els pensaments compulsius i els pensaments obsessius.

Si parlem de piromania, ho fem d’un trastorn del control dels impulsos que provoca als malalts que la pateixen gaudir provocant foc i, sobretot, observant les seves conseqüències.

En el trastorn explosiu intermitent observem que apareixen recurrentment uns episodis sobtats i aïllats d'agressivitat desproporcionada respecte al fet que l’ha provocat, aquest inclou atacs verbals i físics, en altres casos, com a resposta a un comportament destructiu.

En els trastorns conductuals, podem parlar dels anomenats trastorns destructius, del control dels impulsos i de la conducta on trobem el trastorn negativista desafiant, on qui el pateix mostra molta ràbia, irritabilitat i una fàcil, al mateix temps que habitual, voluntat per discutir d’una manera desafiant.

I finalment, el trastorn de conducta, que provoca agressions a persones o animals, la destrucció de la propietat, l’engany o robatori i un incompliment molt greu de les normes.

“Gairebé tothom pensa que sap què és una emoció fins que intenta definir-la. En aquest moment pràcticament ningú afirma poder entendre-la” Wenger, M. A., Jones F. N. y Jones M. H. (1962). Physiological Psychology.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)