Molt soroll per no res

És el que diuen quasi tots els partits que valoren o parlen de la moció de censura de Vox. Però jo tinc la sensació que ho fan més per no haver de reconèixer els èxits dels altres que per tenir el convenciment d’aquesta inutilitat.

Perquè, per posar només un exemple, que l’endemà mateix de la derrota de la moció -i, per tant de la victòria del PSOE-, el president xinès Xi Jinping convidi a Pedro Sánchez a donar un tomb i fer un té a Pequín, és com si un modest grup de rock de casa nostra rebés l’encàrrec d’amenitzar la Super Bowl nord-americana o fer un concert al Carnegie Hall després d’actuar a la Festa Major d’un poble.

I és que, agradi o no, el dimecres a la nit, el president espanyol degué obrir una ampolla de champagne (ui, no, cava, que no fos que Catalunya s’enfadi) per celebrar el resultat final de dos dies de debat amb Abascal, Cuca Gamarra i un senyor d’edat avançada que parlava des d’un escó prestat pel líder de Vox, per recriminar-li que parlava massa.

Perquè, amb l’hàbil maniobra de deixar el protagonisme final i més crític enfront Ramón Tamames a la vicepresidenta “podemita” Yolanda Diaz el (segons el PP) caducat Pedro Sánchez, renaixia de les seves suposades cendres per enfortir la coalició de govern mentre deixava al partit del seu soci, en la tessitura de triar entre l’encara no presentat en societat partit de la suma i el qui sap si ja caducat Unidas Podemos. O sigui, entre seguir al govern o tornar a l’oposició.

A més, mentre en el seus parlaments, el PSOE posava en evidència la solitud de Vox i la seva moció de censura, i no s’estava de deixar anar atacs contra el PP i, indirectament, contra l’absència del seu secretari general Nuñez Feijóo, la seva portaveu intentava salvar els mobles, passant de puntetes per la seva relació amb VOX i amb arguments tant surrealistes com que rebutjaven votar si per respecte als espanyols i que rebutjaven votar no per respecte al senyor Tamames. Una fragilitat argumental que, segurament, els passarà factura les properes setmanes, qui sap si, en el seu cas, debilitant la coalició amb VOX que funciona en certs àmbits de la política espanyola i que caldrà revalidar en les properes eleccions.

Sembla evident doncs que si algú ha tret faves d’olla d’aquesta cassola, ha estat la gent de Pedro Sánchez que, a més, va tenir l’habilitat de deixar la tarda del primer dia als grups minoritaris (amb el president i molts membres del govern absents de l’hemicicle) perquè poguessin abraonar-se contra la moció de censura amb més o menys encert, duent al ponent de la moció a un estat de cansament més que evident, mentre a la Moncloa es preparava la traca final del dimecres al matí per tornar-li a cantar les quaranta a un PP desconcertat, a un ponent derrotat i a un partit d’ultradreta que havia fet mans i mànegues, arribant a oferir al PP que dirigís l’oposició i fes seva la moció, per superar el seu nombre de vots en la votació final. I amb el grup parlamentari socialista mantenint-se al marge de la pugna, breu però intensa, sobre el tema del nacionalisme i l’independentisme, ajudats, tot s’ha de dir, per la postura, radical en aquest tema, del candidat presentat per VOX.

Vist tot plegat doncs, em pregunto si no hi havia intencions ocultes. Si VOX presentava la moció de censura no tant pel bé d’Espanya com per evidenciar davant dels ciutadans que ells son els autèntics rivals del PSOE, esperant aconseguir així un cert rèdit electoral a les properes eleccions que eviti uns resultats que evidenciïn el declivi de la formació. Convé recordar que el de Ciutadans va començar així.

I, anant una mica més lluny, em pregunto si no s’havia establert un cert consens tàcit entre VOX i PSOE per convertir, durant dos dies, al PP en un partit “minoritari” gràcies a la sensació transmesa per VOX i acceptada pel PSOE de que els diputats d’ultradreta valen per 2 o 3 dels altres i, per tant, son una “majoria actuant” mentre els altres, passius, esperen que la fruita maduri per ella mateixa i acabi caient de l’arbre.

En qualsevol cas, molt em temo que si algun socialista demanava eleccions generals anticipades, a hores d’ara ja deu dir: “Eleccions generals? Ni de conya. Ara, el que toca, és anar a Pequín”.