Límits i educació

Avui mateix sentia per la ràdio una persona de les que els posen un micròfon al davant per a que tothom els escolti i aprofitava aquest privilegi efímer per dir que el que caldria fer amb aquests gairebé infants violadors és apostar per l’educació i no pel càstig, que el càstig només faria que alimentar la seva autoimatge negativa de “dolents”. Que dic jo que si un té un problema, abans que res, cal adonar-se’n, no?

No acabo d’entendre la dicotomia entre mesures educatives i mesures punitives. Digueu-me escèptic però sé exactament on van a parar els discursos benintencionats, els murals, els coloms de paper i els debats. A mi em sembla imprescindibe que vagin acompanyats de mesures coercitives, tant per l’educació de l’infractor com per l’educació del grup. Hi ha coses que no es toleren i s’han d’afrontar amb fermesa, ha de ser evident, palpable, físic, no pot ser només un discurs. Forma part de l’educació, també.

El càstig sol, sense res més, coincideixo que és ineficient. Però les “mesures educatives” es queden a mig camí. Si tenim por de ser severs amb infants que són literalment delinqüents per no reforçar la seva autoimatge negativa, amb qui ho serem? amb els menys dolentots? No, clar, no ho serem amb ningú. Serem els menys autoritaris del món, els més demòcrates i purs devots de la correcció política. Nosaltres serem súperguais, nosaltres.

És l’error comú, la tara del nostre temps. Acudim a prendre mesures sobre problemes reals pensant en com quedem nosaltres i no en què és el millor. Qui vol ser el qui elimini alguns supòsits d’inimputabilitat? Qui vol assumir el paper lleig d’exigir responsabilitats i aplicar conseqüències? Tothom aplaudeix que s’han de posar límits, però ningú vol ser el manobre o l’antidisturbis que es posa al davant i efectivament exercir de límit, de mur contra el que cal topar. Aquest narcisisme col·lectiu ens impedeix imposar res, ni tan sols els valors més bàsics i definitoris de la nostra societat, ni tan sols les conquestes d’occident en matèria de drets.