Nessi. Que no marxi mai!

Fa anys, en això que en diuen el màxim òrgan d’un partit entre els congressos, ens va cridar l’atenció un company que recollia signatures. Em pensava que ho feia per presentar alguna proposta de resolució. No era així. Recollia signatures per retirar del Museu Darder de Banyoles el boiximà dissecat que hi havia exposat, el conegut com a negre de Banyoles i que alguns el consideraven propi de la ciutat. Vaig signar i així vaig conèixer a Alfonso Arcelin que nascut a  Haití havia estudiat medecina aquí i després de girar per països en vies de desenvolupament va acabar per una llarga temporada a Cambrils d’on va ser regidor i membre del Consell Comarcal. La batalla per la retirada del boiximà va ser llarga i dura, va perdre judicis, li van embargar el sou i gairebé abandonat per tothom va marxar a Cuba. Però va aconseguir l’objectiu l'ajuntament gironí va retirar el guerrer africà de les dependències del museu el 1997. Tres anys més tard, el seu cos es va repatriar a Botswana, on va ser enterrat en una solemne cerimònia, Arcelin va ser un dels convidats d’honor. El negre de Banyoles va rebre la segona i definitiva sepultura sense que s'hagi pogut establir qui va ser, on va viure ni on va morir abans que fos dissecat. Mai es va saber la veritat de la seva procedència ni qui el va portar. El naturalista Darder explicava que havia comprat el cos a París, però ara es posa en dubte la seva procedència.

I tot això ho feia Arcelin abans que es consolidés l’anàlisi dels fons del museus i la seva procedència, per saber quin origen tenen i si la seva acumulació va ser fruit d’algun espoli o d’alguna imposició dels colonitzadors.

En altres circumstàncies vaig conèixer a Amsterdam el Tropenmuseum, museu molt interessant on s’exposaven elements de les Colònies d’Holanda, però en aquell moment ja hi havia un debat profund sobre com presentar les col·leccions i si era necessari passar del colonialisme de les col·leccions a una visió crítica de com s’havia obtingut el patrimoni, i passar a ser un museu crític  amb les politiques colonials. Avui la seva funció com a museu és mostrar la diversitat cultural al món.

Hi ha un debat de fons i de molts anys sobre el retorn d’algunes peces  simbòliques als seus països d’origen, des de la reclamació de Grècia amb part del seu enorme patrimoni repartit entre els principals museus del món, fins a la clara decisió de retorn que ja s’ha pres sobre aquelles obres fruit d’espoli del nazis als jueus d’alemanys.

Un debat que té molta complexitat i matisos evidents, des de valorar qüestions com si cal centralitzar moltes obres que venen de diversos indret dels país. Si allò que es considera que es salvar de la destrucció es pot definir com espoli?  Si entre països sobirans cal retornar allò que es va comprar de manera  legal i també en ocasions deslleial?. Cal reclamar alguns claustres romànics que avui estan als EEUU on hi són pel pes del dolar? Quins elements són necessaris analitzar per diagnosticar què cal fer?. Preguntes.

Aquest debat sobre la descolonització d’obres d’art i patrimoni no és nou  certament però ara ha agafat una cert protagonisme. No cal anar massa lluny, a l’any 2020 la República Francesa va aprovar votant-ho al Parlament tornar a Benín i Senegal uns objectes de coure així com alguns símbols reals a Madagascar.

Era un primer cas, una voluntat de refer i la situació davant el que ara és considera -i amb raó- que moltes de les obres són fruit d’una imposició i d’exposició en el seu moment com elements de conquesta, de botí de guerra, exposar públicament les mostres de la rendició i la derrota dels pobles davant la metròpoli.

I el debat es polaritza ràpidament entre els partidaris del retorn al lloc d’origen o de fer la presentació de les peces de museu d’un altre manera i dels que opinen que les peces ja estan bé, que s’han preservat durant molts anys i això sembla que pugui donar algun dret sobre elles.

Aquest debat, que insistim que no és nou, però ha agafat embranzida i genera cada cop més simpaties entre els experts i els museòlegs també ha arribat a  Catalunya. I ha arribat per la via d’un ajut de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament que ha finançat amb 628.000 euros un programa de tres anys per desenvolupar un projecte interessant al voltant de com cal afrontar el futur de les peces de museus que no tinguin un origen clar o siguin fruit d’algun o altre operació poc transparent. L'objectiu del treball seria escatir l'origen de les peces d’alguns museus públics dels país. Entre ​​el Museu Etnològic i de Cultures del Món i el Museu de Ciències Naturals, el Museu de l'Art de la Pell d'Igualada i el de Vic, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, centrat a les Filipines, el Museu Darder de Banyoles, així com els fons de la col·lecció Sabater Pi de la Universitat de Barcelona.

Queden fora d‘aquest primer treball doncs les peces que van ser centralitzades  a vegades amb l’oposició dels habitants del propi poble on estaven davant la concentració al capital del país. Molts capellans venien part de l’obra religiosa per subsistir. Es pot reclamar ara?. No deixa de ser una colonització sobrevinguda internament

I amb un cert temor i tremolor de cames hem vist que el nostre museu més emblemàtic haurà de passar pel sedàs (i ben fet) per esclarir d’on venen algunes peces i si són de procedència “legal” o obeeixen a l’espoli més o menys concretats de civilitzacions diverses. Ara el Museu fa bona cara, però recordem amb una certa basarda quan anys enrere (temps del blanc i negre)  hi figuraven dos maniquins amb unes armadures de samurais que feien por, molta por i ja no diguem de la fascinació que teníem, ens feia volar la imaginació, la col·lecció de punyals “kris” unes dagues ondulades que deurien ser procedents de les tribus de Filipines. Com va arribar tot això fins aquí? El mateix Museu ho explica: “Aquestes peces formen part de l’anomenat llegat fundacional, és a dir, que ingressaren en les col·leccions del museu durant els seus primers anys de vida, gràcies a la donació de diferents homes i dones coneixedors del projecte de Víctor Balaguer. I encara ho completen. Les peces d’aquesta col·lecció formaren part de l’Exposició General de Filipines, que va tenir lloc a Madrid l’any 1887, duta a terme a instàncies de Víctor Balaguer, aleshores Ministre d’Ultramar. Ja veurem com es dilucida què fer amb aquestes peces

Però atenció. I si entren i gosen parlar de la Nessi? La mòmia nostrada. Què farem? Això ja serien figues d’un altre paner ja que la petita mòmia és emblemàtica i referent d’identitat del nostre poble i hauria de figurar possiblement a l’escut de la ciutat per comptes de la corona. Va ser un obsequi d’Eduard Toda que va exercir de Cònsol a El Caire i va participar activament en les excavacions de moltes piràmides. L’arribada a Vilanova de la mòmia es confusa, però ben segur que ara serà defensada a ultrança (o no) davant qualsevol intent de retira-la de les vitrines. Però si això succeís finalment,  acabades les llàgrimes, les lamentacions, les  esquinçades de vestidures i mocions seguides al Ple i manta declaracions institucionals, diem que si això succeís posant-hi una fardo de bacallà, la llegenda urbana diu que la mòmia va ser facturada cap aquí sota aquets epígraf, també passaria per bo. Seguiríem explicant la història de la nostra mòmia com si res.

Ja se sap quan es vol que algun tema es vagi dilatant es crea una comissió... Endavant els atxes. I que tot sigui per bé i per fer una mínima justícia històrica.

Això sí I que no ens toquen els “Nessis”, ai, els nassos...